Josep Carner
Era un carrer de tanques i de barraques buides.
Tot fent-hi via, solitari, vaig sentir
una veu feble entre la pols i prop de mi.
I jo mirava al meu entorn qui mai seria;
i solament hi havia
una ombra, la meva ombra, seguint el meu camí.
Mig despagat, vaig escoltar què deia:
—Só jo, que et vull parlar. No pas ningú
de totalment estrany a tu;
jo só la teva empremta; tu fores, si et deixava,
quelcom d’insòlit i de gens segur,
parença feta d’aire que un aire nou se’n du.
Quan, embriac o foll, tu dubtes del teu ésser,
veure’m a mi i assegurar-te’n és tot u.
Tinc per virtuts fidelitat i obediència;
vaig dreta al teu costat per la paret;
quan ella s’ha acabat, m’ajec per terra,
fidel encara a tu, que restes dret.
Som companys de camí i de recerques:
jo só qui es deixa comandar,
tu qui comanda,
i, dòcil, cal que atrapi ton gest, a estil del ca
que heu un tros de vianda.
—I tu em coneixes i em judiques? —Ben segur:
sóc tu mateix, tot i divers de tu:
fins, per mon geni fàcil
i en mon avanç calat i reflectit,
puc cabdellar-me o allargar-me
com tu fas solament amb l’esperit.
Mai amagar-me no sabries
cap nou afany, cap desesment;
a mi em pertoca de comptar-te i mesurar-te
el corregit inici de cada moviment.
El nostre pas em diu si goses o si dubtes:
sento el que penses quan no en dónes entenent.
Abaixa l’urc, et dic: talment, perquè caminis
és llei fatal que caminem tots dos;
jo, que sóc ombra, t’acompanyo encara
quan tantes d’altres ombres se t’han fos
de cos massís i de veu clara.
—Fas ton deure, ja ho sé, ben delerosa,
que jo sigui distret o bé malagraït;
digue’m, però: ¿i aquest servei no et reca,
oh filla d’un besar del dia i de la nit?
—No. Cap incerta sang no m’ha donat la vida,
mai cap desig no m’ha valgut turment:
per’xò no conec ira ni vergonya
ni delectança ni remordiment
ni mai, ombra que sóc, l’ombra d’un dubte.
A l’hora de ta fi
quan cessi, al teu costat, el meu camí,
m’esvairé pels aires, incorrupta.
Perquè, immaterial, no sentiré ploralles
davant d’un clot ja a punt.
A mi no mai em tocarà la terra
que et tiraran damunt.
Josep Carner, Poesia (1957), reproduït dins Paraula encesa. Antologia de poesia catalana dels últims cent anys, a cura de Pere Ballart i Jordi Julià (Barcelona: Viena, 2012), pàg. 76-78
Comentaris recents
pelar
Arran del mot d'avui he descobert la revista El Pr...
esfreixurar
El passatge d'Amadeu Cuito molt oportú en aquests...
esfreixurar
Doncs per aquí se sol dir no cal que t'hi esf...
esfreixurar
Els pares per a ser més proxims dels presseguers ...
donar la bola
Té alguna relació amb DONAR BOLA en el se...