Els bombardeigs de Barcelona. L’èxode

No puc imaginar què van ésser els bombardeigs d’Alemanya i del Vietnam, quan centenars d’avions llançaven llurs bombes sobre els ciutadans. Jo només he vist bombardeigs fets per quinze avions, i us puc dir que semblava la fi del món. En certes èpoques venien com les medecines als malalts, amb una regularitat esfereïdora. Encara no havien pogut començar a aixecar les runes de les cases per a treure els ferits o morts, que ja tornaven a comparèixer els avions. Altres vegades venien d’una manera sobtada, i a vegades a mitjanit un soroll terrible ens despertava. En Santiago [Rubió i Tudurí], home pacífic de natural, cridava: «Criminals!», i saltava del llit per veure on queien les bombes. De dia havíem vist esfondrar-se, com castells de cartes, cases de deu pisos. Era terrible. Si tot això hagués estar provocat per una catàstrofe de la naturalesa, la impressió no hauria estat tan amarga, però saber que eren els que es deien germans que la provocaven, això ens esborronava. Pensar que sota tanta runa hi havia nens abraçats a la seva mare, vellets pacífics i gent indefensa, ens semblava cruel.

   De gent important, en quedava poca al nostre voltant, però la genteta veïna venien a vegades a trobar-me per tal d’agafar ànims.

   —És que durarà molt això? Si es perd la guerra, què farem?

   Jo mirava de donar-los esperança, i els deia que tinguessin confiança en Déu.

   —Però, vostè, encara creu en Déu? ¿No veu el que diuen els que ens envien les bombes? Sempre tenen el seu nom a la boca.

   Era natural que aquella pobreta gent no comprenguessin contradiccions tan monstruoses. Empitjorant les posicions de la República, algunes persones s’alegraven de poder-nos molestar per telèfon.

   —Què, ja us prepareu a fugir? Comencin, comencin a fer les maletes.

   I sentíem a través de l’auricular les rialles d’aquella gent.

   En Marian, segon germà del meu marit, que sempre havia tingut presents els seus nebots i, naturalment, també a nosaltres, vingué a trobar-me i em va dir que el dia anterior havia sopat a l’ambaixada de França —que a causa dels bombardeigs del Madrid encerclat s’havia instal·lat a Barcelona. Pel que allí va conversar, estava segur que tot era perdut. Els alemanys i els italians no sortirien d’Espanya fins que estigués tota ocupada.

   —Et fas càrrec de quanta gent se sentirà amenaçada? Tens idea de com serà l’èxode? ¿Tu creus que en Santiago decidirà mai de sortir i deixar-vos aquí? Ell, optimista innat, creurà sempre que les coses tenen adob. Si tu i els vostres fills sou fora, ell acabarà sortint a temps.

   Tenia tota la raó. Vaig acceptar l’oferta de fer-nos obtenir un passaport. Al consolat de França hi havia un formiguer de persones que volien sortir d’Espanya; feien pena, perquè eren gent que tenien por, una por molt natural. Eren milers, els passaports demanats, però no tenien gaire pressa a concedir-los.

   No tota aquella gent va obtenir el que tant volien. Gràcies a en Marian, malgrat que el ministre havia dimitit, ens donaren el passaport signat per aquest.

   Creient que ens podríem endur ben poca cosa, quan vaig veure clar que anàvem a sortir, em vaig dirigir a l’escriptori on tenia les fotos de família que més teníem al cor. Em semblà inconcebible de marxar sense emportar-me la foto dels avis i dels fills quan eren petits. Abans, deixar tota la resta! Després ens anunciaren que podíem enviar per l’ordinari algunes maletes. Això ens permeté d’endur-nos roba per a tots. També fou en Marian qui ens trobà un auto per a anar fins a la frontera. El tren ja no passava, a causa del mal estat de la via, tan bombardejada.

   No he oblidat mai la nostra sortida. Com si fos ara, veig la silueta del meu pare destacant sobre la gran fumera d’un incendi al port. Des de l’avinguda del Tibidabo es dominava la ciutat, i aquell espectacle era el darrer que se’ns oferia.

   El meu pare, amb la meva germana Núria, havia vingut a viure a casa, fugint de la seva, que era en un lloc molt perillós.

   Allí, doncs, ens acomiadàrem. L’avi mirava amb tristesa els seus néts i a mi mateixa amb una certa inquietud. Era molt vellet; això, en part, em tranquil·litzava; altrament, també hauríem tingut por per ell, quan vingués la turba «nacional».

   Odiava la hipocresia i havia parlat sempre clarament, deixant entendre que el règim que ens amenaçava li era repulsiu, a més de temible. Tot això podia ser un perill que la seva edat podia pal·liar.

   Aquestes circumstàncies tan dramàtiques no feien preveure una felicitat de retrobament a curt terme, de manera que, en dir-li adéu, no ens fèiem gaires il·lusions; temíem que el vèiem per darrera vegada. Quina pena per a ell constatar el desmembrament de la família! Com el devia entristir aquella ruïna de tot el que per a ell era un valor moral i aquell naufragi de naturals esperances per als seus, en un moment que ell, després d’una llarga vida de treball intens, podia gaudir de repòs i de pau!

   Aquella revolta evitable escurçaria moltes vides i seria ocasió d’unes morts acompanyades de tristesa, espant i terror.

   De moment, el pare no deia res: quins eren els seus pensaments? La separació va ser ràpida; el temps mancava. En abraçar-me, el pare em digué:

   —Fas bé de marxar amb els teus. Estaràs més segura, jo crec que a mi no em passarà res.

   Li diguérem paraules tranquil·litzadores i li pregàrem de tornar a casa. El veiérem dirigir-s’hi amb la seva figura que es destacava damunt la negra fumera que pujava del port, recolzant-se en el braç de la meva germana, que li parlava, segurament per fer-li sentir, en aquell moment, tot l’afecte que necessitava. Aquest afecte no li mancà mai, ja que ella en tingué cura amorosament fins a la seva fi, que ocorregué al cap de pocs anys.

   En Santiago ens acompanyà un tros, però no gaire lluny. Els transports mancaven. Ens acomiadàrem fent-li prometre que vindria amb nosaltres quan no es veiés útil allà. 

 Josefa Armangué, Una família en exili. Memòries (1935-1965) (Barcelona: Curial, 1981)