Jordi Badia i Pujol

coincidir > escaure’s

Vegeu un cas d’expansió d’un terme formal i poc corrent en detriment d’un altre de viu i popular. I això no és tan sols a causa de la influència forana, sinó també d’uns mitjans de comunicació de masses que transmeten un llenguatge tan neutre que acaba essent insuls. El mot escaure (provinent del llatí vulgar ex-cadere) el tenim registrat d’ençà del segle XIV, amb el significat de ‘ésser adequat’: «Alscuns hòmens són que no’ls escaen trufes ne rialles» [«Hi ha homes a qui no escauen ni burles ni rialles»] (Francesc Eiximenis). És un verb que es pot aplicar a qualsevol cosa. Per exemple, pot escaure un nom: «Tenia el cap pelat i per això li deien el Bombeta. El malnom li esqueia doblement, perquè a la guerra havia resultat un especialista a manipular bombes de mà» (Rafel Nadal); o una roba: «No pogué posar-se la roba que havia deixat ben plegada, dins la caixa, l’endreçada dida, perquè res no li esqueia» (M. Aurèlia Capmany). En relació amb aquest darrer exemple, hi ha una dita força coneguda que ens parla de la versatilitat d’uns certs colors: Si res no li escau, poseu-li blau. Així mateix, hi ha les formes fixades si escau, que vol dir ‘si és procedent’, i no escau, que significa que ‘no s’accepta perquè no és procedent’, pròpies del llenguatge administratiu: «La comissió pot acordar, si escau, entrevistes amb cada membre de l’entitat». És diferent el significat de escaure’s, ‘trobar-se eventualment’ o ‘esdevenir-se casualment’: «A la meitat dels estudis de la seva carrera s’escaigué la mort del meu avi» ( Josep M. de Sagarra). I ací és on el verb coincidir pugna amb escaure’s i li pren terreny. També ha agafat volada el calc donar-se el cas, acceptat pels diccionaris, en frases on solíem fer servir escaure’s: «Si s’escau que demà s’aprova el pressupost, podrem comprar la màquina» (millor que no pas «Si es dóna el cas que demà…»).

Jordi Badia i Pujol, Salvem els mots (Barcelona: Rosa dels Vents, 2021), pàg. 48-49