Jordi Badia i Pujol

El verb repixar és un col·loquialisme amb un significat molt precís. El DIEC el defineix així: ‘deixar traspuar, escapar, la humitat a gotes, a regalims’. Però el diccionari d’Alcover i Moll ho afina una mica més: ‘gotejar o regalimar una cosa per allà on no hauria de sortir el líquid’. Aquest matís —‘per allà on no hauria de sortir el líquid’— és important. Allò que fa singular o «intraduïble» aquest verb és que, tot i no ésser apte per a registres formals, té un significat molt concret.

Com ens il·lustra el diccionari Alcover-Moll, si una aixeta repixa vol dir que deixa sortir gotes o un raig d’aigua, tot i estar tancada. Si un càntir repixa és que degota, generalment per sota el broc, i no va bé per a beure. Quan repixen les teules deixen caure l’aigua de pluja abans no s’escorri cap a les teules més baixes. També pot repixar una cafetera, com deia un usuari de Twitter:

L’Oroley al matí és màgia, però la pregunta és… algú sap per què màgicament totes les Oroley repixen? És per ajudar a despertar-se també? (@Xmadico).

I fins i tot un bolígraf pot repixar:

Recordo els primers bolígrafs. Repixaven, i dipositaven boletes de tinta que s’acumulaven en un punt (Màrius Serra).

Amb un significat semblant, també vol dir ‘traspuar aigua’, per exemple, en una paret:

El rematament d’aquesta fase constructiva s’aconseguia amb la col·locació en la part superior de la façana d’un voladís fet amb lloses primes que, a mode de ràfec, evitava que l’aigua de la pluja s’escorregués a ran de la paret (repixés) i la malmetés (Fèlix Martín i Vilaseca).

Tanmateix, com que és un verb tan expressiu, també s’acaba fent servir amb el significat genèric de ‘expulsar aigua’:

Netejarem bé els xampinyons de restes de terra amb un drap de cotó i sense submergir-los en aigua, que us conec, o l’absorbirien, s’inflarien com esponges i de tant repixar a l’olla no hi hauria manera de daurar-los (Maria Nicolau).

Un altre significat de repixar és ‘plovisquejar, espurnejar’:

De dia rai, però de nit… Feia fred. Repixava (Joan-Daniel Bezsonoff).

Amb aquest valor, també pot tenir un ús transitiu —no admès pel diccionari— de manera que és la boira (o la broma) que repixa:

Un dia de cel baix, humit, en què repixa la boira que porta, fregant les muntanyes, el llevant persistent (Carles Salvador).

Repixar, no cal dir-ho, prové de pixar, mot d’origen onomatopeic. De derivats de pixar, primaris o secundaris, n’hi ha una pila. Alguns són prou coneguts i no han de menester aclariments: pixa, pixada, pixaner, pixapins, pixarada, pixats, pixera, pixum. Alguns altres tenen un ús més localitzat o restringit: compixar (‘mullar amb la pròpia orina’), empixonar (‘irritar’), pixacà (‘bolet’), pixaconill (‘bolet’), pixadina (‘bolet’), pixador (‘urinari’), pixallits (‘planta’), pixa-reixes o pixavagant (‘persona ociosa’), pixarelles (‘vi aigualit’), pixatinters (‘dependent d’escriptori’), pixaví (‘molt presumit’), pixota (‘peix’ o ‘barra metàl·lica’), pixotera (‘boira pixanera’)…

Repixar és, com hem dit, un verb precís, i això es pot veure si el contrastem amb verbs afins, com ara traspuar o remintolar (‘un cos, deixar passar líquid a través de les seves porositats’), suar (‘deixar anar líquid per les parets o els costats’), salicar (‘degotar’), regalimar (‘deixar anar regalims, és a dir, filets de líquid’).

Jordi Badia i Pujol, No val a badar. Més de cent mots catalans intraduïbles
(Barcelona: Rosa dels Vents, 2023), pàg. 287-289