Joan Triadú

Recordem que per als qui començàrem a actuar tot seguit d’acabada la guerra (sense haver-hi participat directament perquè no teníem l’edat), actuar volgué dir, per exemple, anar a la universitat i fingir que ho acceptàvem tot, per tal de poder tenir un títol, però a fer-hi alhora, amb prou reserva perquè duressin, unes amistats per tota la vida trobades als patis de la facultat amb un llibre català mig ocult sota un llibre de text; i volgué dir fer algun vers esquerp i alguna prosa recòndita per a llegir-los amb veu trencada a un auditori particular, ben restringit perquè no hi hagués denúncia o el que ara hom anomena «filtracions»; i encara volgué dir, durant anys, anomenar amb tota naturalitat «l’interior» el territori en el qual residíem i que ni que fos més nostre que de ningú no podíem dir ‘nostre’ perquè s’hi havia establert un parèntesi tràgic de silenci, de por, i de tots els mals mentiders, mentre que a fora, a l’exili, hi havia per a nosaltres la veritat i la raó, forces aleshores exteriors que crèiem que un dia tornarien, com torna la llum després de la nit. Aquella situació ens marcà com una segona infantesa, però era la infantesa d’orfes de pares vivents i derrotats.

Llavors adquirírem l’hàbit de la renúncia a tota notorietat. Ens vestírem de silenci, com aquell que va de dol sempre més. I quan vingueren les primeres llibertats, però sense la llibertat, sense tornar la llum sinó només la penombra, ens calgué passar de la restricció imposada a la renúncia assumida amb l’ús de raó de la maduresa. Nosaltres érem els qui no havien tingut joventut. Passàvem d’infants a pares, i a decidir per nosaltres mateixos el sentit que havíem de donar amb l’exemple als qui de nou en nou venien a trobar-nos. Mai no sabérem si ens havien entès ni si aquell silenci prolongat acabaria rendint tant com un manifest o una proclama.

Joan Triadú, fragment del parlament en rebre Premi d’Honor Jaume I, 27 de maig de 1987, dins Memòries d’un segle d’or (Barcelona: Proa, 2008), pàg. 184-185