Joan Solà

A la plaça major del meu poble, Bell-lloc d’Urgell, hi havia una font al cantó de baix, amb tres graonets a cada banda i baranetes de llautó acabades amb uns poms que sempre havien estat foradats i s’omplien d’aigua. Ara ja no hi és… Els marrecs hi jugàvem a les tardes, ens hi obríem algun trep al cap i ens hi escantellàvem més d’una dent. Els més atrevits hi pujaven amb la bicicleta, que no és pas cosa d’ara, de fer miracles damunt dues rodes. Mentrestant, la plaça era remorosa de carros que traginaven blat i farina: al cantó de dalt, l’Ajuntament; davant de casa, la farinera. La plaça no estava pas asfaltada, com ara. La pols s’hi arremolinava, se’t posava als ulls i jugava amb els xiscles de les orenetes. Les dones, de bon matí, escombraven cadascuna el redol de casa seva i després l’arruixaven: la plaça quedava fresca i neta que enamorava. Omplien la galleta al rentador de l’entrada i, zim, zam, escampaven l’aigua amb aquella traça, i tornem-hi, mentre explicaven a la veïna les primeres notícies del dia. No es regaven pas, un carrer, una plaça; això ho feien els homes al tros: al panís, a l’ordi, a les tomateres.

Obro el diccionari normatiu i no hi trobo la paraula. M’he desil·lusionat profundament. Vosaltres no sabeu què és haver jugat en aquella plaça, haver sortit cap a estudi per damunt d’aquella terra molla de fresc, olorosa d’aufals i de mules. Obro d’altres diccionaris usuals, i tampoc. I no em serveix pas de trobar-hi ruixar, perquè no és així que ho dèiem, i sembla que la majoria ho deien, ho diuen, com nosaltres. Reivindico el venerable arruixar en el diccionari normatiu; tot i que ara, ai las, poca gent deu arruixar ja; car, si es feia amb mànegues (i avui és la cosa usual), ja se’n deia com ara: regar.

També dèiem fregar els plats, i no pas rentar-los, com diuen ara la majoria. Rentar era una operació més intensa, que es feia a cop de pala, a la llosa del rentador o bé a la vora del riu, on n’hi havia, i es deia de la roba. És clar que ara, amb les rentadores de vaixella elèctriques… I després els eixugàvem: tant els plats com la roba, com les mans. Perquè assecar també era tot una altra cosa: s’assecava una secla, si no plovia, o les figues esteses als canyissos; i les fulles dels arbres a la tardor: és a dir, s’assecava allò que tenia líquid com a component intrínsec, com si diguéssim.

Aleshores, ni nosaltres ni molts d’altres no confoníem pas una capsa amb una caixa: eren capses les dels mistos (de les tapes amb dibuixos en fèiem cartetes per jugar) i les de les sabates que compraves a la capital. Gaire més grosses, ja eren caixes: les de les taronges que ens portava un carro que parava davant l’Ajuntament i que venia plats de pisa, sal, escombres, mandarines i tota cosa necessària: us ho venia tot «a barato de draps i ferros vells», si en teníeu, i si no, trinco-trinco. També eren caixes, clavetejades admirablement, les que hi desàvem la roba d’hivern, o la d’estiu, o la dels avis que ja no es duia.

Com no se’ns hauria ocorregut de confondre gros i gran, de cap de les maneres del món. Era gros tot allò que hi consideràvem el volum extern. I era gran allò que ens interessava destacar-ne la capacitat interna. Més o menys. Era grossa, i molt, la pedra que em va badar el cap mentre apedregàvem l’arc de triomf que les autoritats, quin remei, havien fet un dia que passava el Franco. Però era gran, i ens en vantàvem, l’iclésia que per aquells anys vam aixecar. Eren grosses i roges les síndries que ens duia el catric-catrac del carro de casa al capvespre, i el ganivet que necessitàvem per tallar-les. Un vagó de tren podia ser gros (vist des de lluny) o bé gran (quan hi eres a dins). Una pena, una alegria, una victòria, una concentració i altres noms abstractes, ja eren i són figues d’un altre paner: no sembla que hi hagi gaire unanimitat, encara que molt sovint ens inclinem pel gran.

Una gran pèrdua, tot plegat, o potser una pèrdua ben grossa… si no fos… si no fos que la nostàlgia és passatgera i que la grandària és una de tantes dimensions relatives.

Publicat originàriament a l’Avui, 4 d’abril del 1992, reproduït a 
Parlem-ne. Converses lingüístiques (Barcelona: Proa, 1999), pàg. 53-55

El DIEC2 ara recull arruixar, que en l’accepció 2 remet a ruixar.