Els aiguats que cada any inunden el jardí,
amb el seu tuf romàtic i alenades impures
fan brotar a les parets borroses floridures
com taques d’unes mans que temps ha van morir.

Jo sé que des del fons del seu no-res, l’Ahir
pot estendre una mà invisible, i marcar-la
a la meva paret, mentre la pluja em parla
i un pòsit tenebrós sento agitar-se en mi.

¡Que és dolorós i dolç, quan de la terra humida
ve el baf de tot allò marcit per sempre més,
fer aquest esforç suprem, a què una veu em crida

—gairebé imperceptible de tan llunyana que és—,
per recordar un passat difunt, que sols perdura
quan plou, com una antiga taca de floridura!

Coyoacan, 1945

Joan Sales, Viatge d’un moribund