Joan-Lluís Lluís

Quan era petit, aprenia llatí amb Astèrix. Cave canem, Alea jacta est, Morituri te salutant o Tu quoque, fili són frases que m’encantava repetir mentre jugava amb els companys, que es repartien en dos grups: els que llegien Astèrix i sabien, més o menys, de què anava; els que llegien Tintin o no llegien res i que es quedaven amb un pam de nas a davant de tanta cultura… És clar, calia repetir aquestes frases de manera escaient i no sempre era fàcil però, ben contextualitzades, afegien un bri d’èpica a qualsevol joc de diumenge a la tarda… A l’escola, però, vaig fer com Jacques Brel en aquella cançó que va dedicar a les lliçons de llatí, en la qual deia que col·leccionava els zeros de manera a fer-ne «túnels per Charlot, aurèoles per sant Francesc» i vaig oblidar d’aprendre la resta d’allò que s’havia d’aprendre…

El llatí és, de debò, una llengua morta? Que se sàpiga, ningú al món no la té com a llengua materna, però alguns l’usen per comunicar (us recordeu d’un grup paramilitar, a la sèrie Perduts, que parlaven llatí entre ells per no ser entesos pels nàufrags d’aquella illa misteriosa?). És clar, el llatí és sobretot llengua del món de l’Església catòlica. És, com bé se sap, la llengua oficial de la Santa Seu, si bé no ho és de l’Estat del Vaticà (subtilesa pròpia de la casa). El Vaticà té com a llengua oficial l’italià –tot i que no consta en cap text legal–, a més del francès, que és usat com a llengua de relació amb els grans organismes internacionals i, en certa manera, de l’alemany (o del suís alemany) que és la llengua dels guàrdies suïssos… La Santa Seu, per la seva banda, comunica en llatí els textos oficials (butlles, encícliques, benediccions universals, etc.), com per exemple la recent actualització per motu proprio (‘decret’) de les Normae de gravioribus delictis (‘Normes sobre els delictes més greus’), les quals fan pujar, en l’escala de la gravetat, el fet d’ordenar una dona com a capellà (capellana?) al nivell de la pedofília…

La Santa Seu, però, intenta modernitzar la llengua llatina, per adaptar-la al segle XXI i, potser, donar d’ella mateixa una imatge més dolça. Les llistes de conceptes moderns disponibles en llatí són prou divertits: follis canistique ludus (‘bàsquet’), aleatórium (‘casino’) o máizae grana tosta (‘crispeta’)… La Santa Seu comunica amb moltes altres llengües (Ràdio Vaticà emet en trenta-cinc llengües, L’Osservatore Romano és publicat cada dia en italià, amb una versió setmanal en alemany, anglès, espanyol, francès i portuguès i una versió mensual en polonès). És clar, el Papa fa la seva famosa benedicció Urbi et Orbi en una  seixantena de llengües, entre les quals el català continua sent la gran absent, malgrat les reiterades peticions de la Generalitat de Catalunya i, sobretot, del govern andorrà, que veu com deu ser l’únic país del món amb majoria de població catòlica a no poder sentir aquesta benedicció en la seva llengua. Les pressions del fins fa poc ambaixador andorrà al Vaticà, l’escriptor Antoni Morell, no han pogut fer res contra la paret de la ben educada negació papal («Non possumus» – «No podem»). És clar, sembla que les contrapressions exercides per l’amatent veí espanyol, i probablement també el francès, siguin la causa sufficiens d’aquesta absència. El sentit de la justícia vaticana, com s’ha demostrat a bastament al curs dels segles, té poc a veure amb l’amor evangèlic. O llavors podria ser que aquest refús fos per excés d’amor: «Qui bene amat, bene castigat», diran, amb el compungit somriure de sempre.

Publicat originàriament a Presència, del 10 al 16 de setembre del 2010