Joan Josep Isern

Ramon Solsona
L’home de la maleta
Premi Sant Jordi 2010
Barcelona: Edicions Proa, 2011
295 pàgines

Hi ha una vella sentència que els lectors més veterans segurament recordaran: diu que un pare (o una mare) pot mantenir cinc fills però que, en canvi, cinc fills són incapaços de mantenir un pare. Aquesta dita podria servir bastant bé per descriure per on van les línies generals de L’home de la maleta, la novel·la de Ramon Solsona guanyadora del premi Sant Jordi de 2010.

Efectivament, el protagonista de la novel·la –Venerando Mallons de nom, jubilat i vidu recent que ha dedicat tots els seus anys a fer de comptable durant el dia i de músic per la nit– retirat i aclaparat per la solitud en un pis massa gran decideix vendre’l i repartir-se amb les seves tres filles els diners amb l’única condició de poder viure alternativament un mes a casa de cada una.

Aquest resum –que no conté cap inexactitud– es queda, però, curt a l’hora d’apuntar les virtuts d’aquest llibre senzill en aparença però perfectament travat, tant pel que fa als aspectes merament argumentals com als narratius i lingüístics. “L’home de la maleta” és un monòleg apassionant i apassionat del protagonista, un home que ha portat una vida anodina i banal com la majoria dels ciutadans amb els quals cada dia ens creuem pel carrer.

Una veu narrativa potent
Ramon Solsona ha tingut l’encert d’optar per una solució narrativa summament eficaç quan se sap aplicar, com és el cas, d’una manera competent: ha deixat que l’única veu que arribi al lector sigui la de Venerando, sense incorporar-hi cap acotació addicional. L’home, nascut el 1932 en unes circumstàncies anòmales que enfosqueixen els seus orígens (i que al final de la novel·la s’aclariran), és un perfecte arquetip de la gent de la seva generació: aquells que varen haver d’adaptar-se a les misèries del franquisme i anar trampejant per pujar una família –dona i tres filles– i que, en arribar a la vellesa conviuen malament amb un panorama social en el qual predominen l’individualisme, la manca de valors, el tot s’hi val i la descomposició del model familiar que havien conegut. 

La novel·la és divertida i fins i tot diria que en alguns moments resulta hilarant. Sobretot per la manera com Venerando –amb aquella manca absoluta de prejudicis pel què diran de la gent que ja ho ha vist tot– comenta el costums sexuals, les noves maneres de fer música, les relacions entre pares i fills o les modes en el vestir del segle XXI amb uns arguments no gens “políticament correctes”.

També es pot llegir L’home la maleta com un cant a l’amistat autèntica. Aquella que supera l’erosió dels anys i les vicissituds amb què de vegades la vida ens posa a prova. Els dos amics, en Bellesa i en Lluçanès –juntament amb Venerando membres del grup musical Bella Aurora– són el contrapunt de seguretat al qual el protagonista s’aferra quan es troba enmig de les tempestuoses relacions amb les seves filles, néts i sobrevinguts.

Que quedi clar que Solsona no pretén dibuixar-nos en cap moment un personatge simpàtic: el deixa sol i que vagi fent. O dient, vaja. I, precisament, la gràcia de l’autor la trobo en la manera com deixa que Venerando ens mostri sense cap pudor tots els racons del seu pensament. Tant els que ens podrien mouen cap a la tendresa i la comprensió com els que ens el retraten com un home intransigent, egoista i caparrut.

Un registre lingüístic especial
L’altre gran encert de “L’home de la maleta” és el registre lingüístic adoptat per l’autor a l’hora de reproduir per escrit el cabalós discurs del protagonista. És una solució discutible i bastant perillosa si ha d’encetar una nova manera de fer servir el català entre els nostres novel·listes però que admeto que en el context concret de la història de Venerando Mallons és una poderosa eina que ens ajuda a imaginar tots aquells aspectes de la personalitat del protagonista que no ens explica directament ell mateix.

Solsona ha donat cos literari a la manera d’expressar-se de la gent que cobreix les característiques del seu protagonista: nascut els anys 30, barceloní i no gaire estudiat ni llegit. Una gent que parla un català contaminat d’expressions castellanes (traduïdes o, senzillament, incrustades enmig del discurs) però amb una expressivitat de gran riquesa.

És, per entendre’ns, la gent que parla de la “Grace Quelli”, del “Jon Vaine”, del “Jerri Levis”, del “Gari Gran” o del “Glen Fort”. I que és capaç d’aplicar just quan toca expressions i frases fetes com “El que n’és de mena mai s’esmena”, “Tossut com una banya de marrà”, “Els viudos som bous sense esquelles”, “Està més escurat que una puta en Quaresma, “Hi ha ulls que s’enamoren de lleganyes”, “L’hoste i el peix als tres dies puden”, “Les olives i les dones d’altres cases són més bones”, “Qui molt xerra, molt s’erra” o “Amor de filla, amor de guilla”, per posar-hi només uns quants exemples.

Tot plegat fa de L’home de la maleta una novel·la summament recomanable, en gran part per culpa d’aquest Venerando dels trons que ens envolta i ens captiva des de les primeres pàgines. Un personatge –i, sobretot, una veu– que t’acompanya fins molt després que has enllestit la lectura del llibre. Perdurable, vull dir.

Publicat originàriament a la revista Caràcters, núm. 55, maig 2011