Amor

Joan Fuster

«L’amor? Una invenció del segle XII!» La frase —promulgada, si no vaig errat, per un erudit ben respectable— podrà semblar un despropòsit. No ho és: gens. Fins i tot caldria admetre-la en la seva precisió més taxativa, que ens situa davant el fenomen social i cultural de la poesia dels trobadors. És clar que sempre hi ha hagut «amor», una forma o altra d’«amor», lligant les parelles humanes: sempre, o gairebé sempre —d’ençà que l’home mereix el nom d’home. Sense sortir-nos de la tradició occidental, el Symposium de Plató i l’Ars amandi d’Ovidi prou que en donen fe amb una espessa magnificència literària. Però no tots els «amors» han estat idèntics, i hauríem de distingir escrupolosament entre les diverses espècies o les diverses qualitats d’«amor» que els homes han viscut al llarg de la història. I no hi ha dubte, almenys, que això que nosaltres encara anomenem «amor» —això que inspiraven Beatrice i Laura, i Julieta i Desdèmona, i Margarida Gautier i Mimí— va ser desconegut per l’Antiguitat pagana. Com va ser desconegut, també, per la bàrbara Alta Edat Mitjana —i per l’Orient intricat. Aquest «amor» és una creació dels trobadors provençals, completada i polida pels poetes italians del dolce stil nuovo.

Des d’aleshores fins avui, de més a més, l’«amor» s’ha escampat i ha arrelat també gràcies a la literatura. No recordo ara qui —un francès, de segur— afirmava que molta gent no s’enamoraria si no hagués sentit parlar de l’amor. Així s’esdevé, de fet, en una mesura major del que ens pensem. L’home occidental, l’«europeu», i la dona, durant segles, han estat fent l’amor, s’han enamorat, al dictat dels poetes: sense adonar-se’n, naturalment, i sense haver-los llegit. Que consti que no exagero mogut per un partit pres a favor de la literatura. Parlem de l’«amor», i no de la simple i lliure fornicació, ni del matrimoni institucionalitzat, ni tan sols dels nexes afectuosos que aquestes relacions poden produir i normalment produeixen. Els vincles sexuals, la convivència familiar, l’afecte mutu, no són l’«amor». L’«amor», en tant que sentiment específic, com el veiem en la Vita Nuova o en La Dame aux Camélias, com l’experimenten els protagonistes actuals de les novel·les rosa o dels films acaramelats, com l’expressà el Petrarca i el dramatitzà Shakespeare, és tota una altra cosa. En realitat, l’«amor» no es dóna sinó rarament en una dimensió absoluta: els grans enamorats són excepcionals. Gairebé podria dir-se que els «grans enamorats» només han existit en el món de la ficció llibresca: els Werther, els Romeo, les Karènina, les Manon, són éssers de paper. I quan en trobem algun de carn i ossos, fa la impressió de ser una víctima del virus literari.

Però si els «grans enamorats» no abunden, cal reconèixer que l’«enamorat» —l’home i la dona que participen moderadament de l’«amor»— és un tipus habitual. Avui és un tipus habitual: no ho era tant fa cent anys, i menys encara fa dos-cents anys. L’«amor» s’ha propagat des d’unes classes socials a les altres, en una transfusió lenta i gradual. No oblidem que l’«amor», en els seus orígens, era «amor cortès»: afer d’aristòcrates i de paràsits d’aristòcrates. La poesia provençal, i el concepte —i el sentiment— de l’amor que elabora, van ser, en un principi, patrimoni de dames i cavallers i dels poetes que tenien a sou. Després, l’«amor» salta aquesta primera barrera classista, però continua incardinat a les minories cultes: escriptors i lectors, que, per molt de temps encara, es recluten entre els sectors benestants. De tot això, evidentment, n’arriben refraccions al poble. Però la multitud desqualificada no està a l’altura d’aquelles delícies —ni d’aquells turments — sentimentals: fornica o es casa, i en paus. «Ans he seguit delits comuns de poble», escrivia Ausiàs March (C, 15), per manifestar que s’apartava de la pràctica de l’«amor» selecte i refinat. El poble vegeta en uns «delits comuns», o s’ajusta a la vulgaritat conjugal, regida pels interessos o per la necessitat. Els «grans enamorats», els «enamorats», es criaven en les altes esferes de la societat.

De mica en mica, el teatre primer, i la generalització de la lectura més tard, ensenyaran l’«amor» a les masses. Els espectadors de Shakespeare podien aprendre a amar en l’exemple de Romeo i Julieta, en el d’Otel·lo a Desdèmona. Els lectors de novel·les, cada cop més nombrosos a partir del XVIII, hi tindran més oportunitats. El Romanticisme fou l’època en què l’«amor» aconsegueix una fabulosa promoció col·lectiva: no és una casualitat que, avui, de l’«amor», se’n digui «amor romàntic», en el vocabulari de les persones ingènues. L’adjectiu és doblement justificat: d’una banda, perquè els escriptors romàntics van especialitzar-se en el tema «amorós» i el van tractar fins a trivialitzar-lo en fórmules estereotipades; d’altra banda, perquè, en el XIX, el llibre penetra en capes socials abans impermeables a la lectura, i els fulletons i els versets efusius contaminen la burgesia i una apreciable làmina del proletariat. El cinema, la premsa «du coeur», els reportatges de romance, els serials radiofònics, les publicacions barates, acabaran d’acomplir el procés, en els nostres dies. En l’actualitat, els promesos més rupestres, quan fan el seu ofici, el fan a imitació de les dolces escenes absorbides en la pantalla del cinema: es besen, es magregen, intercanvien tendreses, segons els cànons propalats pels films. Les pel·lícules i les narracions «amoroses» constitueixen l’«educació sentimental» de la majoria dels joves actuals.

I tot això té la seva arrel en el segle XII: en els poemes treballats i conceptuosos dels trobadors. La innovació eròtica dels trobadors descansa, abans que res, en un reajustament del lloc de la dona dins la societat. Fins aleshores, la dona havia tingut una condició social caracteritzada pel marginalisme més definit. L’Antiguitat, l’Orient, l’Alta Edat Mitjana, van ser civilitzacions exclusivament masculines. En elles, la dona era mare o prostituta, serva o vestal, muller o monja, objecte de cobejança o de desdeny, «vas d’iniquitat» o «goig dels homes»: en qualsevol cas, doncs, aliena al pla en què l’home —el baró— es col·locava a si mateix. És cap al segle XII, en efecte, que apunta una possibilitat inèdita per a la dona. Fóra molt llarg d’exposar, amb detall les causes profundes de la nova situació. El fet és que es produeix, i que té la seva versió literària en la poesia trobadoresca. Engels ho ha vist ben vist, això.

L’«amor cortès» es perfila amb unes notes distintives, sense precedents en la història de les relacions entre home i dona. D’un cantó, és un amor recíproc, i això vol dir que l’home necessita la correspondència de la dona, la qual, per consegüent, entrarà en el terreny eròtic en un pla gairebé d’igualtat amb l’home; de més a més, aquest sentiment aspira a ser tan intens i tan durador, que fa que els dos amants —la dona també, per tant— considerin la separació o la no possessió com una gran desgràcia o potser com la més gran de les desgràcies. No cal dir que aquest «amor» havia de ser una mena de repte a la institució del matrimoni, institució convencional i subjecta —en les classes altes sobretot— a les exigències d’una estratègia econòmica familiar claríssima. Tot matrimoni era un matrimoni d’interès —i aquesta tendència passa de la societat feudal a la societat burgesa, i per això l’«amor», «cortès» en un cas i «romàntic» en l’altre, xoca sempre contra els obstacles socials.

La importància de l’adulteri en la literatura —i en la realitat— europea a partir d’aquell temps té aquesta causa. L’«amor», l’«amor» autèntic, es posa a prova en el desafiament a les convencions i als interessos: o els supera, o s’hi esclafa tràgicament. Sigui com sigui, no hi ha dubte que la dona, des d’aquest nivell, i per a bé o per a mal, guanya la possibilitat nova a què al·ludíem: la possibilitat de ser amant, de jugar un paper actiu —feliç o infeliç, això és una altra qüestió— en la seva relació amb l’home. La literatura —baròmetre bastant honest de la societat— ens forneix il·lustracions significatives. Les heroïnes literàries de l’Antiguitat no són «heroïnes» per raó d’una mena qualsevol d’amor: Fedra, Antígona, Medea, són figures que assoleixen la grandesa per una o altra energia moral, i no per cap decisió sentimental. Per contra, Laura i Beatrice, Desdèmona i Julieta, Mimí i la Gautier, i Emma Bovary, i Anna Karènina, i tantes més, són ja «heroïnes» de l’«amor».

L’home-antagonista té, en una etapa i en l’altra, consideració simètrica: Èdip, Ulisses, Orestes, no tenen res a veure amb l’amor, mentre que Des Grieux, Werther, Tenorio, Sorel, Adolf, Paul —el de Virgínia—, Otel·lo, Romeo, i etcètera, són, bàsicament, uns «enamorats». Fins a la ratlla del XX, això és cert. Malgrat tot, la societat —la societat d’Occident— ha seguit sent una societat masculina. La «dama» feudal en principi, la burgesa després, qualsevol dona finalment, adquireixen el dret d’estimar, contra vents i marees, sí. Però, dones al capdavall dins una societat masculina, no deixen de ser personatges de segona fila. L’home, «enamorat», les necessita «enamorades»: només en la mesura d’aquesta necessitat les dones s’equiparen als homes. En la resta de les seves activitats, la dona continua relegada en la seva postergació multisecular. La condició jurídica de la dona, tant com la seva avaluació pragmàtica, són de submissió. L’home manava sempre: en l’«amor» i tot, a pesar de les aparences.

El Nou-cents presencia l’emancipació de la dona. Emancipació és el mot que sol emprar-se en aquest context: no és massa segur, de tota manera, que sigui escaient. Simone de Beauvoir ha denunciat el confusionisme que envolta el problema femení encara en els nostres dies, i no accepta que l’«emancipació» sigui realment una emancipació. El feminisme militant, des del temps de miss Pankhurst, ha avançat molt, i la incorporació de la dona al món laboral ha contribuït força a rectificar els vells prejudicis baronívols. Tanmateix, la pressió femenina en el món d’avui va més enllà del que podien esperar fa seixanta anys Emília Pankhurst i les seves seguidores. L’important no és que les dones votin —cosa que per a les «sufragistes» era l’ideal de la plenitud social del seu sexe—: l’important és que, avui, les dones s’han desprès de moltes subjeccions, legals o no, i s’acaren amb l’home en un tuteig perfectament equilibrat.

La igualtat és, a hores d’ara, relativament tangible, entre homes i dones. I, en aquest punt, l’«amor» comença a ser impossible. Perquè l’«amor» —«cortès», «romàntic»— pressuposava el marginalisme de la dona. L’«enamorada» estima, pot estimar o no, el seu amor —la seva decisió amatòria— és decisiu: però sempre i només en la mesura que és sol·licitada per l’«amor» de l’home, del mascle. L’home adora i reverencia la dona, en l’«amor»: una dona-ídol —adorada, reverenciada— no és ja una dona, no és encara la dona, sinó una mistificació de la dona. I això és el que fa crisi. Ho podem veure en els costums deseixits i francs d’un sector de la joventut urbana, que escapa a la mefítica influència del cinema i de la subliteratura sentimentaloide. Ho veiem, igualment, en la literatura. La literatura torna a servir-nos de referència indiciària. Els escriptors —particularment els escriptors d’envergadura— solen ser ben sensibles a les variacions socials, fins i tot a les més tènues. En la producció literària del que portem passat del segle XX podem certificar les apreciacions que acabo de fer. Hi observem, per exemple, una lleugera desgana, per part dels poetes, respecte al tema de l’«amor», que contrasta amb la seva deliberada preferència pels temes metafísics o de reivindicació social. Basta llegir Valéry, Rilke, Eliot, Claudel, o Prévert, Aragon, Nicolás Guillén, Brecht, i tants d’altres, per cerciorar-nos-en. I quan en els versos dels poetes perdura l’amor —Eluard, estones de Neruda— és ja sota espècie de mera exaltació sensual. Així mateix s’esdevé amb la novel·la. Si el novel·lista s’ocupa encara de l’amor —Proust, Joyce, Lawrence, Miller— és per reduir-lo, en definitiva, al mecanisme opac de la carn. Resulta simptomàtic el poc espai que les relacions sentimentals —en el més noble i acreditat sentit d’aquesta última paraula— d’home i dona conserven en els llibres de Malraux, de Hemingway, de Camus, de Silone.

Si bé ho mirem, l’amor, el vell «amor», l’amor que en diuen «romàntic», no té avui més trinxeres defensives que allò que hem destacat com instruments de penetració: novel·letes rosa, films, serials. I els chansonniers, francesos o no: Jacques Brel o Domenico Modugno, Paul Anka o Nat King Cole, Aznavour o Josep Guardiola, que escampen per les ones els residus difuminats, convertits en calderilla, de la poesia «amorosa» dels romàntics. Novel·les, films, serials, cantants —però— tenen un públic: un gran públic, encara. És el final. Prou que ho sabem: la màxima difusió d’una idea o d’una moda coincideix amb el moment de la seva extinció. L’«amor» està en aquest estadi: l’últim i més baix graó. La nostra època jubila l’«amor». Ha arribat l’hora d’inventar un altre amor. Un amor —el de demà— que, probablement, no tolerarà un don Joan ni una Julieta, una Bovary ni un Otel·lo, un Werther ni una Beatrice…

Joan Fuster, Diccionari per a ociosos (1964)