Joan F. Mira

Prisca novis cedant era el vers que més m’havia agradat de tots els que vaig llegir el dia de la meua coronació, que el temps antic deixe pas al nou, sé que els temps que vindran després de mi seran uns altres i que jo estic entremig, sovint no estic segur si sóc dels antics o dels nous, o una part de cada cosa, sé que la Roma i el món que deixaré no seran els mateixos que vaig trobar fa més de mig segle, l’una i l’altre són ara més grans en ciència i en riquesa i més extensos en l’ambició dels homes, he vist amb els meus ulls la nova esplendor dels palaus i del marbre i m’han mostrat plomes d’aus desconegudes i pinyols d’or vinguts per mars que no podien existir, he vist també com una petita bala d’arcabús té més força que un home a cavall cobert d’armes de ferro, és cert que cada generació té dret a pensar que ella mateixa pel fet de ser l’última és la més jove i nova i que en ella troben compliment i culminació els temps, però poques han conegut els canvis que nosaltres hem vist i molt poques han pogut contemplar com els néts coneixen naturalment coses que els avis no poden entendre, el meu fill Cèsar fa la guerra, gasta diners i governa els seus estats d’una manera que el meu pare no hauria estat capaç d’imaginar que era possible, i no per ser un simple cavaller i no un príncep, sinó per ser antic, Jofrè de Borja s’hauria espantat menys de veure el seu fill coronat papa que de saber quins pensaments corren pel seu cap i menys de saber que el seu nét és duc de Romanya i parent del rei de França que de veure com va vestit i com menja amb forqueta, cada Quaresma i cada temps d’Advent els predicadors de la capella papal repeteixen que tantes novetats ens han de portar a la ruïna, que la humanitat viu en el present molts graons més baixa que en el passat i que s’acosta el dia de retre comptes per haver-nos deixat anar tan avall i a tan gran desordre de costums i decadència, ho repeteixen sempre, durant moltíssims anys he assistit amb distracció a aquestes prèdiques irades i invariables i d’ençà que sóc papa les escolte amb paciència, no sóc home de fer treballar en el cap idees massa complicades ni massa llargues d’elaborar, però he escoltat i he pensat prou per saber com són de fàcils i d’atractius aquests sermons i tots els versos i els discursos del mateix estil, jo veig que el temps present no és pitjor que l’antic, les coses noves m’agraden més que les velles, i no crec ni que els ulls dels meus fills veuran l’apocalipsi ni que, com deien ja els poetes romans, el nostre segle és d’homes de fang perquè ja ha desaparegut per sempre la humanitat d’or, la de bronze i la de ferro, i si Déu mateix permet que homes pecadors, no en sóc el primer ni en seré l’últim, arriben a vicaris seus en la terra, ha de ser perquè sap que en totes les edats l’or ha anat barrejat amb el fang, i que prou farem en aquesta vida si ens esforcem a combinar el ferro amb el bronze. Quant als estats d’Itàlia i als monarques d’Europa, cadascun va rebre la meua elecció amb major o menor alegria segons pensava que seria favorable o no al seu interès, el rei de Nàpols i la República de Venècia van enviar cartes d’obediència filial escrites només per la forma, als uns i als altres els convenia un papa dèbil o confús, i aquest no era Roderic Borja, el jove Piero de Mèdici vingué personalment a lluir la figura i el fastuós seguici davant del nou pontífex, i Ludovico Sforza envià el germà Hermes Maria amb els millors oradors de la cort de Milà, estava content perquè suposava que un papa elegit amb els vots del seu germà Ascanio era com si l’haguera elegit ell mateix, Ludovico il Moro era un personatge inflat de presumpció i de traïdoria, i degué pensar que els afalacs pulcrament construïts pel seu orador Giasone del Maino em donarien tant de plaer com li n’haurien donat a ell, jo rebia l’ambaixada en consistori públic, assegut a la sala del tron amb mitra preciosa i capa pluvial roja brodada d’or i de perles, i del Maino em cobria de frases llatines més brillants encara que l’or i que la seda, deia: ningú més docte que tu en l’erudició i en la llarga pràctica de les lletres, ningú més prudent per la diversa i múltiple experiència dels negocis, ningú més expert en el coneixement de les coses antigues i modernes, ningú més il·lustre en la ciència dels antics costums i dels nous, ningú més càlid que tu en la coneixença i en el tracte dels homes per la llarga i assídua experiència que tens de la diversitat de les gents, el bon Giasone m’atribuïa els mèrits que haurien volgut posseir ell i el seu senyor, però he de dir que almenys la meitat eren certs, no l’erudició i les lletres ni la ciència de les coses antigues, però les altres virtuts vull pensar que són meues, també parlà de l’elegància de la figura del nou pontífex, del seu front alegre amb celles com les d’un rei, un rostre amable i tot ple de majestat, intel·ligent i heroic, i de la madura dignitat de tot el cos, afegí, que ja abans t’havia proporcionat gràcia i veneració i que ara amb aquesta teua forma divina orna la seu apostòlica com si l’ocupara un déu, no sóc jo qui ha de jutjar si aquest retrat era només producte de l’art d’adular ni si l’orador milanès parlava o no amb alguna part de raó.

Joan F. Mira, Borja Papa (València: Tres i Quatre, 1996, reed. Proa, 2018) VII, I