Monarquia i funerals

Joan F. Mira

En aquests últims mesos m’ha tocat assistir a uns quants actes dels que la Mare Església organitza per acomiadament de difunts i consolació dels sobrevivents. Deu ser que la gent de la generació anterior a la meua ja va accelerant la marxa final. Bé, el cas és que he assistit a quatre o cinc misses de difunts, amb les corresponents absoltes i altres gori-goris que el cas reclama. I com que mentre dura el ritual en alguna cosa has d’anar pensant, n’he tret sobre la marxa algunes deduccions interessants.

Com aquesta: els funerals cristians no s’entenen de cap manera si no és des d’una perspectiva rigorosament monàrquica. I no de monarquia moderna i constitucional, sinó de monarquia clàssica, antiga, absoluta, paternal i passablement tribal. Vegem: el món que el mort de cos present acaba de deixar, no se sap molt bé què és ni com està fet, organitzat i governat; però el món on el difunt ara entra, l’altre món, sí que se sap com és. Els trossos de psalms, les antífones, les pregàries de l’oficiant i l’autoritat dels textos sagrats que són llegits no permeten cap dubte. En l’altre món, on demanem que el nostre parent o conegut siga ben acollit, hi ha, per començar, un rei de tremenda majestat. Amb un exèrcit d’àngels i d’arcàngels, i una ciutat (la capital, suposem) ben emmurallada i ben guardada: una ciutat feliç, això sí. A Jerusalem s’encamina el nostre difunt. I si tot va de primera, serà convidat a la cort de Sa Majestat. Allà hi ha taula parada permanentment, a càrrec de la magnanimitat reial. Menjar i beure i bona música. El poder del rei —això demanem— deslliurarà el difunt dels seus enemics, la bondat del rei amnistiarà els delictes, al palau del rei viurà el nostre amic o parent l’envejable vida dels privilegiats, dels elegits, dels amics del sobirà. Amb més espai, citaríem els textos i encara estaria tot més clar. Si volen, facen la prova en el pròxim funeral que els toque d’acompanyar amb la seua presència; facen l’esforç mental de prescindir de qualsevol referència monàrquica, i ja em diran què en queda. O d’una altra manera: facen la prova d’imaginar els textos d’acompanyar el difunt projectats en un altre món igualitari, amb codi civil, republicà i democràtic, i ja veuran que no tenen cap sentit. Això sí: a mi m’agraden tal com són. Potser sóc un monàrquic reprimit.

Extret d’Els sorolls humans (Alzira: Bromera, 1997), pàg. 143-144