Joan F. Mira

Si vostès entren pel primer cantó, tornant de l’ermita de Santa Llúcia pel carrer de l’Hospital, arriben de seguida a la plaça del Pilar. L’església, amb decoració d’un barroc lleuger de primers del XVIII, fa un efecte deslligat i estrany, privada i separada de l’antic convent i hospital d’infecciosos, després caserna i després solar per al negoci de la construcció. L’absència, per al barri de Velluters, d’un destí millor que l’abandonament i l’enderroc, es fa visible per aquests voltants. I tanmateix, aquesta placeta, almenys una setmana l’any, és un dels centres d’atracció i de pelegrinatge més forts de la ciutat. ¿És casual que les dues falles més monumentals, famoses i premiades dels darrers anys, siguen la de la plaça del Pilar i la de Na Jordana, que representen els dos barris més destrossats i pobres del nucli urbà? ¿Quin esforç d’organització, de mobilització i de captació de recursos ha de fer aquesta gent? Perquè una falla com aquestes, de primer premi, costa cada any molts milions. I no la paga cap soci capitalista ni cap subvenció oficial: se l’han de pagar ells, els membres de la comissió, les rifes, les botigues del barri i els amics i veïns que cotitzen.

Per mi, les falles del Pilar i de Na Jordana són exemples perfectes de la cosa que més m’impressiona de tot el fenomen faller: aquesta increïble capacitat de mobilització i d’organització de què participa la ciutat sencera, barris populars i burgesos, antics i nous, centrals i perifèrics. Els valencians estan molt pagats –cada any els diaris ho publiquen amb admirada satisfacció– del volum total de la festa, en xifres: tres-centes o quatre-centes falles grans i potser altres tantes de petites o infantils, el mateix nombre de comissions i de corts d’honor, dues-centes o tres-centes bandes de música circulant pels carrers, incalculable nombre de mascletades i de castells de foc, els milers de milions de pessetes que costa tot plegat, les desenes de milers de persones que hi participen activament. I així, un any i un altre any i un altre. En una ciutat on és fama que habita un poble inconstant i poc propens a l’esforç continuat. La festa es prepara metòdicament durant la major part de l’any, i tot ha d’estar previst, calculat i ordenat, pressupostat i programat. Ací, on és fama que tot s’improvisa i que el lema és «pensat i fet». I el potencial organitzatiu es multiplica en innombrables comissions, delegacions, càrrecs, seccions, assemblees i eleccions. A València, on tothom sap que la gent és incapaç de qualsevol forma coherent d’organització col·lectiva. Qui sap si el que passa és que els valencians fan, en les falles, una inversió tan gran de constància, de previsió i capacitat organitzativa, que ja no els en queda per invertir en negocis de més pes.

La festa de les falles, que sembla tan arcaica i tradicional i que desplega tan gran exhibició de llauradors i llauradores, és una festa essencialment moderna i urbana. El seu origen cal buscar-lo en les festes gremials i de barri quan, en la segona meitat del XVIII, es desenvolupa la diversió de cremar ninots en una foguera. Durant el segle XIX, algunes d’aquestes fogueres amb ninots es converteixen en petits cadafals amb escenes satíriques, i només durant el segle XX van agafant a poc a poc la forma que ara tenen. L’organització definitiva, l’expansió general (molt irregularment distribuïda, fora de la capital), i les desfilades i altres activitats complementàries, són cosa dels darrers cinquanta anys. El fet, tanmateix, és que a València li ha tocat el destí d’aquelles ciutats que són identificades a través d’una festa, com Venècia i el carnaval, Sevilla i la fira d’abril, o Munic i la festa de la cervesa. Alguns pensen que és una gran fortuna i privilegi. Però altres pensem que és més aviat una desgràcia: no solament perquè moltíssims valencians no suporten les falles i no en volen saber res, ni únicament perquè tota reducció d’aquesta mena és epidèrmica i falsa, sinó sobretot perquè la identificació es fa a través de la falla mateixa, de la seua estètica del grotesc i de l’espectacular, a través dels ninots i de la classe d’humor i d’ideologia que representen. Potser sí, que les falles estan carregades d’aquell «feroz barroquismo» que Fuster atribueix als valencians, però fora de les falles ¿on es troba a València, i en què? Potser, també, que les falles exhibeixen el suposat caràcter acre, mordaç, càustic, «jocundo y chocarrero» que seria propi d’aquesta ciutat. Però fora de les falles ¿apareix realment així, de manera pròpia i distintiva, el caràcter específic dels valencians? Tinc els meus dubtes molt sòlids.

El turista faller, doncs, que no espere trobar entre el 15 i el 19 de març una ciutat convertida en escenari d’una festa barroca, ni els carrers ocupats per una massa de ciutadans dedicats a l’humor primaveral, a l’alegria desbocada o a la disbauxa diürna o nocturna. El que trobarà és una ciutat col·lapsada per al trànsit rodat, lliurada a la deambulació permanent d’una allau de veïns i forasters que circulen de falla en falla fins a l’esgotament. De bon matí, si intenta dormir, el despertaran amb cercaviles de música i petards. A mig matí, allà on anirà trobarà desfilades de comissions d’uniforme, amb estendars, tambors i banda. Abans de dinar, haurà d’assistir a qualsevol de les quatre-centes mascletades: si és possible, a la de l’Ajuntament, que concentra en deu minuts tota la potència de foc de la batalla de Waterloo, però amb ritmes i seqüències que només els iniciats aprecien plenament, un verdader concert de trons i de fuselleria, on la terra tremola i tot s’omple de núvols de fum de pólvora, i més de cent mil persones s’apinyen per experimentar la sensació més intensa del dia. A continuació, més val que dine –si troba lloc on dinar– i que descanse, i després que compre una guia de falles en qualsevol quiosc, que comprove com es repeteix la sàtira universal –que és populista, procaç, ingènua i passablement reaccionària– en cada falla, que aprecie el virtuosisme dels artistes fallers en algunes mostres de la secció especial, i que berene una orxata amb fartons, que són uns bescuits llargs i esponjosos, a la plaça del Doctor Collado. Soparà, si pot, un entrepà en qualsevol bar, visitarà més falles, trobarà cadafals amb orquestres i ball pels carrers i places, pacífiques desfilades de moros i cristians de visita, i moltíssima gent que sembla, i és cert, que no saben on van. Pot acudir a mitjanit a la vora del riu a contemplar un bon castell de focs, seguir caminant, comprar una paperina de bunyols de carabassa a una de les moltíssimes bunyoleres amb davantal blanc i grans cassoles d’oli bullent, i finalment ja de matinada s’haurà de prendre una xocolata calenta amb més bunyols, si pot ser a la xocolateria de Santa Caterina. La nit de Sant Josep, si el visitant vol fogueres tranquil·les pot acudir a qualsevol de les falles menors on només un rotgle de gent contempla les flames; i si vol massa i multitud, que vaja a la plaça de la Mercè, que és petita i amb falla molt gran, i se sent de prop la calor de l’enorme foguera, i després que seguesca la riuada de gent cap a l’Ajuntament. Quan una falla s’esfondra entre les flames, la gent fa «aaaaah!», es queda mirant uns minuts més, i se’n va a casa a dormir.

Joan F. Mira, València. Guia particular (Barcelona: Barcanova, 1992), pàg. 99-103