El dia de l’obertura de curs vam pujar en processó per l’escala, el director amb toga i amb vara, l’alcalde, el bisbe, els caps superiors militars, el coronel de la Guàrdia Civil, els jerarques provincials del Movimiento, i tota la tropa completa d’autoritats i representacions. L’institut, doncs, era una cosa seriosa, massa i tot, i en el primer claustre tothom anava vestit amb jaqueta i corbata, tothom menys jo, i l’única professora amb pantalons era una jove atractiva que jo vagament recordava haver vist a València, companya de curs d’Alfons Cucó i d’altres amics de la colla rebel. I així començà una etapa molt llarga i serena, i molt fèrtil, en el camp de l’activitat professional i en la dedicació a l’antropologia. I una altra etapa, més llarga, en el camp personal. El 14 de desembre del 1966 se celebrà el referèndum per aprovar la —suposadament— definitiva Ley Orgánica del Estado, culminació formal —també suposadament— de l’arquitectura institucional del franquisme, amb successió monàrquica inclosa. La setmana anterior, la jove professora i jo repartíem fullets subversius contra el règim i contra la llei a l’hora que eixien els obrers de les fàbriques, constatant, despagats, que els bons treballadors industrials miraven amb indiferència els pamflets i la major part els llançaven a terra, preguntant-se potser què buscaven aquells senyorets. I llavors, el gran dia, ella —Pilar— i jo vam quedar que aniríem plegats a votar, obligats en tant que empleats públics, a la mesa electoral instal·lada a l’institut mateix. A la sala hi havia la taula de l’urna, un policia municipal, vuit o deu ciutadans guardant cua, i dos piles de paperetes per votar, una amb el Sí i una altra en blanc. Quan arribà el meu torn, vaig dir educadament al president de la mesa que, segons la norma legal, hi faltava la papereta del No. El president va fer molt mala cara, però hagué d’enviar el policia a portar les paperetes i, mentre esperàvem, els bons ciutadans i votants es van apartar de nosaltres talment com qui té por d’un contagi. Després d’introduir, finalment i públicament, dos paperets del No dins de l’urna, vam passejar ja tranquils i contents per la platja, vam dinar, i aquell va ser, no a Casablanca sinó a Castelló de la Plana, «el principi d’una gran amistat». Que, reforçada amb l’amor i amb dos fills i cinc nets, dura i perdura feliç més de cinquanta anys després. I l’endemà, a l’institut, el professor d’Educació Física, membre notable del Movimiento Nacional, m’explicà satisfet, en confiança, que l’ordre que tenien era d’arribar en conjunt al 96% de Sí, arreglant, si calia, les actes, però que no havien hagut de fer trampa, ja que el resultat efectiu i real havia superat la consigna. Deu anys després, ben difunt el Caudillo, el bon poble espanyol, tot en massa, es proclamava demòcrata de tota la vida.

Joan F. Mira, Tots els camins (Barcelona: Proa, 2020), pàg. 333-335

ℵ

Els fets s’han produït al metro, poc després de sortir de casa de Joan Brossa. De sobte pugen uns caps rapats armats amb cadenes i comencen a intimidar la gent. Quan se m’acosta un li dic que no cal que em cridi, que ja el sento. No li agraden gens les meves paraules, i encara menys que les digui en català. Ara em crida molt més i m’ordena que li parli en espanyol. Jo no sóc cap heroi, francament, però hi ha coses per les quals no m’importa arribar fins al final i li contesto que ni ho somiï. He begut oli. No només he atret l’expectació del vagó, força buit, per cert, també he desfermat la còlera dels seus col·legues, entre els quals hi ha una noia. Pel que sembla, tots exerceixen de professors d’espanyol: «¡Habla en castellano, hijoputa!» Aquesta vegada l’ordre va acompanyada d’un cop violent amb la cadena de ferro a una de les barres. «De cap manera», li responc quan s’apaga l’efecte esfereïdor del cop. Ningú no es mou i jo ja tinc clar que aquell no serà mai el principi d’una gran amistat. L’únic que em queda, ho he vist en algunes pel·lícules, és que la noia s’enamori de mi i em salvi la vida. La realitat, però, és força més prosaica: «¡Que hables en castellano o te abrimos la cabeza, cabrón de mierda!» Tinc por, molta por. El to distès que ara utilitzo per narrar els fets no té res a veure amb el nus a la gola que em tenalla en el moment de viure’ls. Sé molt bé que els importo una merda i que res no aturarà la seva fugida quan jo sigui a terra. Tot i així, com si no sabés dir res més, repeteixo: «De cap manera». No és una resposta intel·ligent, ja ho sé, però no m’importa. Estic segur que si fes el que em diuen demà seria incapaç de mirar-me al mirall. En aquell instant, però, com un àngel baixat del cel, un passatger em defensa. (Rebi el meu record si l’atzar el porta a ser lector d’aquestes línies. Sempre he tingut la sensació que no vaig agrair-li-ho com es mereixia.) El seu gest crea escola i un altre home s’hi afegeix. No sé què hauria passat sense l’ajut de la divina providència: De sobte, la noia s’adona que ja han arribat a la seva estació i ho comunica a la resta. Abans que es tanquin les portes, els professors colpegen de nou les barres del comboi i s’acomiaden proferint insults. La seva llengua és molt rica en aquest camp. Camí del Clot, ningú no fa cap comentari. L’episodi ens ha deixat glaçats i l’únic que volem és repassar en silenci la pel·lícula dels fets. És agradable saber que hi ha pocs professors d’espanyol com aquests, però encara ho és més saber que de català no n’hi ha cap.

Víctor Alexandre, Jo no sóc espanyol (Barcelona: Proa, 1999)