ruc [1371]; mot peculiar del català (sense altra prolongació que en alguns parlars gascons del Pirineu), d’origen incert; els indicis més sòlids que s’han trobat sobre el passat del mot coincideixen pertot a donar-li, a diferència de ase, un caràcter afectiu (pejoratiu, irritat, de compassió despectiva) fent probable que resulti d’un crit dirigit a l’animal, creació elemental, com semblen ser-ho l’italià popular ciuco, el castellà dialectal ruche i el mallorquí arriet ‘burres’, derivats de arri i semblants interjeccions de creació expressiva; de manera que és versemblant que tots ells surtin de formes com arruk!, arruč!, čuk!, etc.
- Joan Coromines, Diccionari etimològic manual de la llengua catalana, a cura de Josep Ferrer i Costa (Badalona: Ara Llibres, 2016), pàg. 457
Comentaris recents
amarar
Curiós que en el poema que citeu de Vicent André...
moll -a
I encara m'he deixat la "molla" del pa, que a Pala...
moll -a
Hi ha els "molls" de cuina, que són unes pinces. ...
tant li fa naps com cols
Al cançoner popular també hi ha naps i cols que ...
com una sopa
Agafar un pop, és una expressió...