Llitelló (Llull), ‘llitet’; llitotxo ant.: «un litotxo de fusta d’àlber, ab son pany e clau, dins lo qual havia alguns libres y cartes y altre fardatge de cortines», document de Barcelona 1518, cf. occità litoche «lit, bois de lit» en un document avinyonenc de 1553.
Com que un sufix -otxo català o -oche provençal no existeix, deu ser manlleu d’una forma dialectal italiana. Probablement es tracta d’una variant de l’italià literari lettuccio que ja figura en Boccaccio amb el sentit de ‘llit petit, reduït’, i que en una traducció bíblica del s. XV té l’accepció «letto misero che non fa al bisogno»; els catalans degueren apendre el mot a Sicília com a terme casernari dels nostres ocupants almogàvers, i com que el sicilià tanca tota ó italiana o catalana en u (encara que procedeixi de ō llatina) s’ultracorregí lettuccio en *litoccio. Després llitotxo es canvià en llitotxa femenina per adaptació al català llitera, italià lettiga.
- Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. V, entrada llit, pàg. 225
Comentaris recents
moll -a
I encara m'he deixat la "molla" del pa, que a Pala...
moll -a
Hi ha els "molls" de cuina, que són unes pinces. ...
tant li fa naps com cols
Al cançoner popular també hi ha naps i cols que ...
com una sopa
Agafar un pop, és una expressió...
com una sopa
A Ille sur Têt, els pares parlavan de ser moll co...