molsa [s. XV], nom de la planta criptògama, i aplicat des d’antic a coses toves com la molsa (polpa de fruit, de teixit o de carn); ja apareix en la forma mussula en el llatí fràncic del s. VI; d’origen incert: probablement emparentat amb el germànic comú mos ‘molsa’; però com que aquest, com a punt de partida del nom romànic, no satisfà per raons de forma, i pel significat no es justifica que vingui del ll. mulsa ‘hidromel’ i ‘cosa amoixada, suavitzada’, és versemblant que en gal·loromànic antic es vagi produir una confusió o amalgama entre el mot germànic i el llatí, de la qual resultaria el nostre molsa; però no es pot descartar que sigui un mot preromà només indirectament emparentat amb aquests. Deriv.: molsós, -osa [s. XIX]; molsut -uda [1839].
- Joan Coromines, Diccionari etimològic manual de la llengua catalana, a cura de Josep Ferrer i Costa (Badalona: Ara Llibres, 2016)
Comentaris recents
sol i vern
Ahir em vaig enganyar: en lloc de posar nitrogen (...
a empentes i rodolons
Aquí caic, aquí m'aixeco (o ací caic, allà m'a...
a empentes i rodolons
Aquesta frase sempre m'ha agradat molt. És compan...
comptat i debatut
Fet i fotut, per extensió a l'Em...
sol i vern
"L’allioli no és pas substància per a menjar-l...