En català el mot degué entrar per València (on sembla que introduí el cultiu un bisbe valencià del s. XVIII, que abans ho havia estat de Mèxic); avui el cacauet es conrea sobretot a l’Horta valenciana i a la Ribera del Xúquer, i allí tothom en diu cacau, per més que és probable que vagi entrar com a cacauet i que des d’aquesta forma (avui usual en el Principat) es vagi extreure cacau amb caràcter regressiu, com a reacció contra l’abús valencià dels diminutius, i a causa de l’enorme desenrotllament d’aquest cultiu en terra valenciana; ço que fa comprensible per què, en la consciència dels valencians, aquesta planta féu quasi oblidar l’existència de l’exòtic cacau. D’ací els derivats valencians cacaua ‘varietat llarga de cacauet, de 4 grans, més feculenta i menys saborosa’, coneguda especialment a la Ribera; cacauer ‘camp de cacauets’; cacauera la planta («Arrencaren les cacaueres, y ben enfilades y exteses, les posaren a secar», T. Llorente F.) que s’usa així mateix com a farratge, jaç i adob vegetal; cacauer, -era, el venedor de cacauets.
Joan Coromines, entrada cacau, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. II, pàg. 376
Comentaris recents
sol i vern
Ahir em vaig enganyar: en lloc de posar nitrogen (...
a empentes i rodolons
Aquí caic, aquí m'aixeco (o ací caic, allà m'a...
a empentes i rodolons
Aquesta frase sempre m'ha agradat molt. És compan...
comptat i debatut
Fet i fotut, per extensió a l'Em...
sol i vern
"L’allioli no és pas substància per a menjar-l...