BLAU, del germànic, on aquest adjectiu és comú a totes les branques i hi apareix des de les fases més antigues de cada idioma; com que en les llengües romàniques  aquest adjectiu a penes es conserva més que en català, oc. ant. blau i fr. bleu, es creu generalment que es prengué del fràncic (cf. b-al. ant. i a-al. ant. blâo), conclusió que no és segura, perquè si tenim en compte que el cast. i port. azul i it. azzurro provenen d’una importanció aràbiga o oriental segurament tardana, no és impossible que un equivalent de blau vagi existir en totes les llengües romàniques, eliminat en part pel seu concurrent, i amb això esdevindria versemblant que s’hagués pres d’una fase germànica més antiga. 1.ª doc.: doc. de 874.

[…] És sabut que el vocabulari germànic es convertí en la font de diversos noms romànics de color gràcies al fet que les dones germàniques foren molt ocupades com a filadores, sobretot en les zones del Limes, en el període imperial romà, i que una de llurs ocupacions principals fou la confecció de vestits i llur tintura en diferents colors; per a aquesta ocupació usaven extrets de plantes tintòries, que per això han passat a les llengües romàniques amb noms germànics (castellà i català antic gualda, etc.). En particular usaren per tenyir de blau la planta Isatis tinctoria, alemany waid, fr. guède, b. ll. waizdus. Tot això suggereix la possibilitat que aquest nom de color vagi passar ja al llatí vulgar.

Joan Coromines,  Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. I, entrada blau, pàg. 834