Jaume Salvanyà

Els rodolins són dues frases o sintagmes breus que rimen. Sovint surten espontàniament, sense buscar-los, però també es poden crear volgudament:

És normal que em faci tant de mal?
Escolta’m bé, perquè no ho repetiré.
Si vols un rodolí, ja el tens, vet-ho aquí.

Hi ha rodolins força coneguts, els uns més tradicionals, els altres més moderns, que es van escampant oralment:

El rosa, que l’amor s’hi posa.
Un, dos, tres, botifarra de pagès.
Mossa, els collons em fan bossa!
Mac, mec, mic, toca’t el melic.

Els rodolins formen part de les auques, històries il·lustrades amb vinyetes que expliquen diferents fets d’un personatge, d’un lloc, d’una època, etc. Josep Maria Giralt és autor de dues auques dedicades a la llengua: l’Auca de l’alfabet català i l’Auca del Centenari de les Normes ortogràfiques.

En llenguatge sobretot infantil es diuen forces expressions basades en els rodolins, del tipus Vas bé, cirerer. Poden servir per transmetre qualsevol missatge, en un to molt de broma, i la creativitat hi té barra lliure:

Afluixa, maduixa!
Tranquil, pernil!
És broma, poma!
Calla, ferralla!
Què passa, mostassa?
És conya, cigonya!
Frena, balena!
No t’excitis, cel·lulitis!
Flipa, tulipa!

Algunes d’aquestes expressions serveixen com a salutacions:

Hola, farmaciola!
Salut, mamut!
Adeu, Mateu!
Adeu, Andreu, que et sigui lleu!
Adiu Feliu, si tornes pas escriu! (propi de la Catalunya Nord)

Quan els nens demanen o expressen alguna cosa, generalment inoportuna, de vegades els grans els responen amb una evasiva caracteritzada per l’absurditat, la rima i molt sovint la temàtica escatològica. Algunes d’aquestes respostes, que han anat passant de generació en generació i s’han convertit en veritable material folklòric, són l’origen del que, seguint Caterina Valriu, podem anomenar retrucs. Aquests jocs, a banda de donar-se entre un adult i un nen, també es fan entre adults per ridiculitzar —de bon rotllo— l’interlocutor.

—D’on vens? —De collir fems.
—Què passa? —Un burro per la plaça.
—Què busques? —Un cagarro amb dues fustes.
—Tinc gana. —Menja’t una cama. I si no en tens prou, menja’t un bou.
—Tinc set. —Pixa a la taula i beu a galet. (En aquest cas, pixa segurament és deformació de puja.)
—Eh? —Merda amb cafè.
—Què has dit? —Que quan trobis una merda hi fiquis el dit.
—Tinc calor. —Posa el cul a la frescor.
—Tinc fred. —Posa el cul a la paret.
—Què hi farem… —Mala cara quan morirem.
—Què hem de fer? —Vendre la casa i anar a lloguer.

També hi ha les preguntes (o interpel·lacions) trampa, que són aquelles que es formulen per fer burla sobre la resposta obtinguda, i que en algun cas han arribat a generar fins i tot una contrarèplica:

—Que has vist en Serra? —Quin Serra? —El que arrossega els collons per terra.
—Per on passa el tren? —Per la via. —Calla, burro, que ja ho sabia!
—Vint i vint? —Quaranta. —Quan ton pare pixa ta mare canta.
—No m’enfadaré encara que em diguis cul d’olla. —Cul d’olla. —A la punta del nas tens una merda molla.
—Set i set? —Catorze. —Agafa un cagarro i esmorza. —Agafa’n dos, que esmorzarem tots dos.

Es poden trobar més jocs d’aquest tipus al llibre Paraula viva de Caterina Valriu i al blog joancalsapeu.wordpress.com.

Jaume Salvanyà, 1001 curiositats del català parlat i escrit (Barcelona: L’Arca, 2018), pàg. 169-171.