Jaume Salvanyà

Com en totes les llengües, en català hi ha un munt de cançons tradicionals, algunes més antigues, d’altres no tant. Cançons infantils com En Joan petit com balla o Cinc pometes té el pomer, les que es canten en festivitats concretes com Ara arriba el carnestoltes o La castanyera, les caramelles típiques de Pasqua, nadales com el Fum, fum, fum, sardanes com L’Empordà (escrita al començament del segle XX per Joan Maragall), cançons pròpies d’una localitat com El tren pinxo de Banyoles (també del començament del segle XX), etc.

La varietat d’estils de música que es conreen en català és molt gran: des del cant coral de l’Orfeó Català o l’Escolania de Montserrat fins a la rumba de grups com Sabor de Gràcia, passant pel rap d’artistes com Valtònyc, el folk de grups com La Coixinera o les jotes típiques de l’Ebre i la Franja.

Algunes cançons s’han convertit en autèntics himnes, com el Virolai. Al final del segle XIX mossèn Cinto Verdaguer va escriure la lletra del Rosa d’abril i Josep Rodoreda en va compondre la música, i el càntic constitueix un veritable símbol per als catalans.

Hi ha altres cançons que ja han nascut com a himnes, com el Cant del Barça. No té tanta història com el club, sinó que es va estrenar el 1974 per celebrar els 75 anys de l’entitat. Amb lletra de Josep Maria Espinàs i Jaume Picas i música de Manuel Valls, és el quart himne que ha tingut el club (i sembla que el definitiu).

A finals de la dècada del 1950 va néixer el moviment artístic de la Nova Cançó, que entre altres coses reivindicava la normalització del català en una època marcada per la repressió franquista. Dins d’aquest marc, a la dècada del 1960 van sorgir grups com els Setze Jutges i el Grup de Folk, formats bàsicament per cantants catalans, però també mallorquins i valencians: Quico Pi de la Serra, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, etc.

A la dècada del 1980 va començar a despuntar la figura de Tomeu Penya. El cantautor mallorquí va compondre la cançó Mallorquins i catalans, on parla de les diferències entre el parlar de Mallorca i el de Catalunya. Al llarg de la cançó es van repetint les paraules mallorquines moix (= gat), ca (= gos), tassó (= got) i capell (= barret). Més enllà d’això, fa una referència a TV3: l’any en què es va publicar la cançó, el 1986, feia molt poc temps que les emissions arribaven a Mallorca, i el cantautor explica que li costa entendre com parlen.

Un moix i un ca. Un gat i un gos. Un tassó i un capell. Sisplau, un got i un barret. Ja ho val, ja ho val. […] Des caixó [del televisor] surt un rum-rum, que si xerra no ho entenc. Però jo hi pos tant d’esment que de deu mots en gaf [n’agafo] qualcun. […]
Tornada: Mallorquins i catalans, catalans i mallorquins, com més amics més endins, així tots serem germans.

En unes declaracions a la revista Enderrock (número 269, desembre del 2017), Tomeu Penya afirmava, en referència a aquesta cançó: «[…] hi va haver un moment prou complicat a Mallorca en què es debatia si el mallorquí era català o si era una llengua diferent. La meva intenció va ser llevar dramatisme a aquest conflicte. Evidentment, el català i el mallorquí són un sol idioma, però cada poble el parla a la seva manera. Vaig fer una sàtira perquè tothom cantàs i ballàs, perquè boixassin [cardessin] molt i fossin tots amics».

A la dècada del 1990 va esclatar un estil de música totalment diferent: el rock català. L’any 1991 Sopa de Cabra, Sau, Sangtraït i Els Pets van aplegar més de 22.000 persones al Palau Sant Jordi de Barcelona, cosa que va suposar el rècord europeu de públic que assistia a un concert en un recinte tancat.

A part d’aquests quatre grups, sota l’etiqueta de rock català es van aplegar moltes altres bandes d’arreu dels territoris de parla catalana: de Catalunya, com Lax’nBusto, però també de les Balears, com els menorquins Ja T’ho Diré, i del País Valencià, com Obrint Pas.

En les seves cançons es reflecteixen trets característics dels seus parlars. Els Pets mostren algunes particularitats del parlar del Camp de Tarragona: al disc Bon dia, per exemple, hi trobem la paraula jaio ‘avi, vell’ (…i ara, jaio, et donen pel sac) o l’imperatiu deix ‘deixa’ (deix que et porti en braços fins al llit); i a la cançó Vespre hi apareix la combinació fumà’l ‘fumar-lo’ (t’encens un cigarro sense ganes de fumà’l) i un ús de com a típic del tarragoní (cap al vespre és quan estàs com a cansat).

El grup Ja T’ho Diré reflecteix la parla menorquina: a l’àlbum Moviments salvatges observem l’ús de l’article salat (esperarem sa nit, es cap calent), la pronúncia en[i]morat ‘enamorat’ (vaig perdre es temps en[i]morat), paraules com bòtils ‘botelles’ o fiet ‘nen’ (com un fiet perdut), o el sintagma damunt jo ‘damunt meu’ (t’agradarà estar damunt jo).

Del 2000 ençà han anat sorgint una gran quantitat de grups i cantautors arreu dels territoris de parla catalana: Mishima, Pepet i Marieta, Pau Alabajos, Cesk Freixas, Roger Mas, Els Amics de les Arts, Mazoni, Manel, Txarango, Joan Miquel Oliver, els Catarres, Blaumut, Llamp te Frigui (a la Catalunya Nord), etc.

Alguns artistes d’aquesta última fornada també tenen cançons que toquen la llengua. I n’hi ha per a tots els gustos: des del plany del cantautor valencià Andreu Valor per l’actitud de la gent que s’avergonyeix de la seva llengua (Nascut d’aquesta llengua, 2010) fins al cant de joia del cantautor holandès establert a Barcelona Ingmar Kroonenberg quan només pensa en les classes de català perquè s’ha enamorat de la professora (La professora de català, 2013).

Jaume Salvanyà, 1001 curiositats del català parlat i escrit (Barcelona: L’Arca, 2018), pàg. 103-106