Jaume Salvanyà

Les primeres documentacions que hi ha del mot català (com també del nom Catalunya) són del segle XII. No es coneix ben bé l’origen del nom, i hi ha diferents teories d’on pot provenir:

• Del terme castlà, que era el vassall que es feia càrrec del castell d’un senyor feudal.
• Del terme lacetà, el nom d’un poble que habitava el nostre territori en temps dels romans, amb un canvi de posició de les
  consonants.
• Del terme catalauni, un poble celta del nord de la Gàl·lia que es podria haver instal·lat a casa nostra uns segles abans de Crist.
• Del terme catananu, habitant de Monte Catanu, forma medieval de Montcada.
• Del mot capitale, que hauria evolucionat a captale, posteriorment a cattale i finalment a catal. Segons aquesta teoria, Barcelona era la ciutat catal i els seus habitants, els catalans.
• Del terme Gotholandia, ‘terra dels gots’, que hauria donat lloc al nom Catalunya i, a partir d’aquí, al nom català.

De tota manera, si el nom de Catalunya deriva del gentilici català, com consideren alguns experts, aquesta última teoria no seria vàlida. El que sí que sembla clar és que el nom es va aplicar a la llengua partint del gentilici.

Ja al segle XV, al Regne de València es referien a la llengua amb el nom de valencià, partint també del gentilici, i durant un temps van coexistir les denominacions de català i valencià, tant a Barcelona com a València.

Al segle XVI es va començar a fer servir el nom de llemosí, referit a la llengua catalana medieval, per distingir-la de la que s’usava en aquell moment i que es designava amb els diferents noms dels territoris on es parlava: valencià, català, mallorquí, rossellonès. A partir d’aquest moment, i coincidint amb els tres segles de la Decadència literària, la llengua va anar perdent progressivament el prestigi que havia tingut en època medieval.

Ja al segle XIX, amb la Renaixença, el català es va començar a recuperar com la llengua de cultura que havia estat en èpoques anteriors. I el nom de llemosí va prendre un sentit nou: ara ja no feia referència a la llengua antiga, sinó que designava el conjunt de la llengua que es parlava als diversos territoris. Un exemple prou il·lustrador el trobem en aquest fragment del poema «La Pàtria», de Bonaventura Carles Aribau, escrit el 1833:

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia.
En llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.

Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent.
E ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten més raons del centre de mon pit.

L’etiqueta de llemosí, però, no va acabar de triomfar. Ja al segle XX, la idea de trobar un nom per a la llengua que no fos ni català ni valencià ni balear va culminar amb la proposta de l’historiador valencià Nicolau-Primitiu Gómez i Serrano de denominar-la bacavès (ba de balear, ca de català i vès de valencià amb la incorporació del sufix toponímic –ès). La denominació, però, tampoc no va ser reeixida i l’única designació que ha arribat fins als nostres dies per referir-se al conjunt de la llengua és la de català.

• Jaume Salvanyà, 1001 curiositats del català parlat i escrit (Barcelona: L’Arca, 2018), pàg. 15-16