Jaume Cabré

Els cops de maceta sobre la llosa li van semblar extremament cruels. No havien preparat cap mena de làpida perquè ningú no prepara cap mena de mort. I menys la d’una persona sana com ella. Però si el que estava malalt i aquells últims mesos anava de metge en metge era ell! Qui pensava en la mort com un final proper del camí era ell i no l’Eulàlia! Qui feia ara una setmana que estava seguint un viacrucis d’analítiques que el portaven amunt i avall i li omplien el cap de fantasmes del mal lleig era ell! Per què s’havia d’haver mort l’Eulàlia si no és que era per un error lamentable del destí?

Els enterramorts van acabar la seva feina i l’Agustí es va sentir desesperadament sol al costat dels seus fills i dels seus amics, sense l’Eulàlia que ha omplert la meva vida, les meves hores, els meus anhels, sempre amb aquell somriure acollidor, sempre volent comprendre’m, sempre al meu costat, amor meu, donant molt i rebent poc, amor meu. Es va distreure perquè l’Amadeu s’havia apartat del grup i, amatent com sempre, de manera molt discreta, col·locava un bitllet de cinc mil plegadet a la mà del cap de colla, que va murmurar alguna fórmula d’agraïment.

L’Agustí hauria volgut dir unes paraules de comiat. Hauria volgut explicar, davant dels presents, que l’Eulàlia havia estat la llum de la seva vida i que aquelles paraules volien ser el pobre testimoni del seu amor desesperat. Però només va saber obrir la boca i l’ànima se li va omplir de llàgrimes. L’Amadeu li posà la mà damunt l’espatlla, delicadament, potser per fer-li saber que no estava sol en el seu dolor. Llavors es va adonar que tots tres fills eren a la seva vora, contemplant, perplexos, com aquella llosa rugosa ocultava per sempre més el record de la mare morta als cinquanta anys d’un cop de sorpresa. Tots junts. L’Agustí no va poder evitar de pensar en els vint-i-vuit anys de plàcid matrimoni, en el fill que no arribava fins que, quasi sense avisar va venir i va resultar que era l’Amadeu… I després un interval llarguíssim, fins que no va néixer la Carla. Poc després havien tingut la primera enganxada forta, quan ell s’havia engrescat en excés amb una dona jove, molt diferent de l’Eulàlia; però tot es va recompondre i, quasi com a conseqüència, i quan la Carla ja havia fet els cinc anys, va venir el Sergi, la nineta dels seus ulls. Ara el va mirar: amb quinze anys era el que tenia menys defenses per afrontar la mort de la mare. I es deixava protegir pel braç de la seva germana. La Carla sempre havia estat un misteri per a son pare: quan va fer els divuit se’n va anar de casa: durant dos anys va estar vivint a Florència i a Munic, amb un total de sis postals com a referència i lligam, i ara feia uns mesos que havia tornat, com si ho hagués fet a posta per no arribar tard a l’enterrament de la seva mare. Deia que tornava per fer estudis d’Art a l’Autònoma, però ell estava convençut que la raó última era un problema amb un home.No era un retorn sinó una fugida. Durant aquests dos anys s’havia tornat guapíssima. La Carla sempre havia estat una dona bella: semblava mentida que fos filla seva. L’Agustí ignorava quants homes ja havien passat per la seva vida perquè la Carla era un enigma. I l’Amadeu, ara més atent a la panxa de la seva dona que a les filagarses de la cerimònia de l’enterrament; amb aquella eficàcia que ell li envejava secretament, s’ho va fer venir bé per estalviar al seu pare l’odiós comiat del dol i, quasi sense adonar-se’n, es va trobar anant cap al cotxe, fent crepitar les pedretes sota els peus, amb la sensació estranya de culpa de deixar allà l’Eulàlia sola, desemparada, oblidada. Però és que ara començava la part més difícil: viure sense ella; fer creure al Sergi que tots dos se’n sortirien perfectament sense la mare.

—Veniu a dinar a casa —es va oferir la nora.

—No. —I com a excusa—: Ens hi hem de començar a acostumar. Eh, Sergi?

—Adéu, pare. —La Carla i el seu petó fugisser.

Va estar a punt de provar de retenir-la fent trampa, explicant-li que estava malalt, que aquella mateixa tarda li havien de donar resultats de la meitat de les anàlisis, que estava ple de tota la por del món, que la volia al costat ara que no podia refugiar-se en l’Eulàlia, que…

—Si necessites res, filla…

—Jo? No… —En el seu millor estil—: Ja et trucaré, eh? —I en un to més dinàmic, despentinant amb energia el nen amb la mà plana—: Un petó, Sergi.

Com a mínim no havia fet trampa. Però a la tarda havia d’anar al metge; amb Carla o sense, això no li ho treia ningú.

Havia sortit massa d’hora de casa, impacient perquè li comuniquessin el veredicte, i es trobà davant de l’hospital una hora abans de l’acordada amb la doctora. Es va sentir idiota per aquesta obsessió per saber la seva data exacta de caducitat. Amb una hora de coll abans de la sentència de mort, s’encaminà cap al cafè de Viena, pensant en l’Eulàlia i com li agradaria que ara l’acompanyés i el distragués amb una conversa sobre qualsevol cosa que no tingués res a veure amb la salut… Que injust. Que terriblement injust dir que la necessitava i no pensar que era ella la qui habitava el regne del fred. Llavors va passar per davant de la Fundació, va llegir les banderoles que informaven sobre l’exposició i no va pensar més en el cafè i per uns moments, ni en la tristesa. Tota l’estança estava dominada pels ocres foscos i els ulls se li anaven, sense voler-ho, cap a la finestra de la dreta que, més que un punt de fuga, era l’indret per on entrava la llum potent, descarada, del sol que il·luminava la cambra i el personatge. Aquest, un filòsof, segons explicava el títol del quadre, era assegut davant d’una taula rodona amb faldilla i llegia un llibre immens ple de saviesa, aprofitant el bé de Déu de llum que venia de la finestra, des que Rembrandt el va pintar feia quatre segles. La barba del filòsof li arribava fins a mig pit i tot ell transmetia una sensació de calma, de placidesa, de jo no estic malalt ni he de presentar-me davant la doctora perquè em doni cap notícia fatal, ni se m’ha mort ningú. A l’altre cantó de la finestra, a la mateixa cambra, s’endevinava una escala que baixava, des d’aquella torre de vori fins al món de les presses, les malalties i les morts inesperades de la pobra estimada Eulàlia. En primer terme, més pressentit que vist, un gran armari ple de llibres tan grossos com el de la taula. Per què no podria ser jo aquest filòsof?

Va contemplar els vint-i-sis quadres que la Nasjonalgalleriet d’Oslo portava de gira per diverses ciutats europees per donar-se a conèixer i estimular les visites al seu país. Durant uns minuts feliços va oblidar la por a la sentència, la llunyania fatal de l’Eulàlia, la fredor de la Carla, les llàgrimes rebels del Sergi, els silencis de l’Amadeu… i va pensar que viure envoltat de tanta bellesa era una ganga. I sense haver-s’ho proposat, va tornar cinc o sis vegades al quadre del filòsof, com si volgués indagar, observant-lo amb intensitat, les veritables fonts de la saviesa. S’hi va entretenir fins al punt que la noció del temps es va esfumar i, quan per fi va mirar el rellotge, ja feia tard a la cita de l’hospital.Va sortir esgarrifat de la Fundació, quasi va topar amb una agent que, amb aquella alegria, estava posant multes a un reguitzell de cotxes presumiblement mal aparcats i va arribar a l’hospital esbufegant, atemorit, amb la por de pensar que el castigarien a vint-i-quatre hores més d’incertesa per haver arribat disset minuts tard i, encara esbufegant, va preguntar per la doctora a recepció. Quina doctora. La que m’ha de comunicar el dia i l’hora de la meva mort. Tercera planta.

Només van ser deu minuts mal comptats d’espera, al costat d’una vintena de condemnats desconeguts i potser tan atemorits com ell. L’estona de contemplació a la Fundació li havia enfortit l’ànim i es va prometre que, fos quin fos el resultat de les anàlisis, a la nit miraria una mica la tele amb el Sergi i al cap de dos o tres dies el portaria al cinema. Per amor al nen, per amor a l’Eulàlia. Després ja tindria temps de plorar tot sol, ara que començava a fer-se a la idea de la crueltat de les urpes de la soledat.

—Segui, si us plau.

Va seure davant de la doctora, que no va fer cap intent de recriminar-li el retard. De manera idiota es va fixar en els llapis que ella duia a la butxaca de la bata blanquíssima, com si allà hi hagués totes les respostes. L’infermer, un xicot molt pelut i amb els ulls permanentment brillants, va deixar damunt de la taula uns sobres on l’Agustí va suposar que hi havia el seu destí. El cop dels sobres damunt de la taula li va recordar els de la maça contra la llosa de la tomba de l’Eulàlia. Per fer-ho tot molt més difícil, el noi xiuxiuejà algun secret a l’oïda de la doctora, que va assentir un parell de cops, esperà que l’infermer desaparegués per una porta en l’existència de la qual ell encara no s’havia fixat, i va deixar passar dos, tres, quatre segons abans de treure’s les ulleres i mirar-lo amb un esguard blavós, ple de pena. L’Agustí va calcular que tot allò volia dir com a molt, sis mesos. I amb dolor.

—Tot plegat és molt estrany senyor…

—Ardèvol. —Ho va dir amb rapidesa, amb l’esperança que ara ella mirés el sobre, constatés l’error i l’acomiadés amb un petó—. Agustí Ardèvol —va insistir ell. Però no: la doctora alçava el sobre on deia clarament Agustí Ardèvol, en treia uns fulls, els rellegia i ell va notar que aquella dona se’ls havia llegit trenta vegades. I va pensar en el Sergi, desemparat, sense pare ni mare… I en la Carla, tot i que li feia molta pena saber que no quedaria gaire trastornada per la seva mort… I en l’Amadeu, que comptava que ja s’ocuparia de tot amb la seva callada eficiència… Com se’ls estimava, els seus fills! Potser no els ho havia dit gaire sovint. Potser s’havia passat de tímid, però se’ls estimava amb tot el seu cor. Mirà els dubtes de la doctora i per no explotar, cridà, impacient:

—Digui-m’ho d’una vegada, doctora! Quants anys?… —I davant del silenci de l’altra, va fer una rebaixa cruel però valenta—: Quants mesos de vida em queden?

—Perdoni?

—No, que… —Ara l’Agustí es va desorientar una mica—. Què tinc?

—Ei, ei… Res de dolent, eh, senyor Ardèvol? —va fer, traient-se les ulleres—. Vostè està bàsicament sa.

L’Agustí es tirà enrere, contra el respatller de la cadira, esgarrifat. O li estava prenent el pèl o és que no li quedaven ni anys ni mesos ni dies sinó hores, i per això el volia dur enganyat fins a la tomba… Eulàlia, estimada… Si hi ha res al més enllà, que no n’hi ha, ens hi veurem aviat. Segurament el record del teu amor és el que em dóna forces per no caure fulminat pel pànic. Fills meus, el vostre pare mirarà de morir honorablement, mirarà de merèixer de ser recordat com a digne espòs de la vostra mare. Us estimo, fills meus. Llavors va sentir la veu de la doctora, que li explicava el resultat de les diferents anàlisis amb paraules entenedores; cap problema per aquí, cap problema per allà; li va fer un discurs moral prou sever sobre les transaminases, sobre el perill del colesterol dolent, sobre la necessitat de dur una vida frugal, de reduir l’alcohol i el tabac, de menjar molta verdura i ell la va interrompre amb un clam que li va sortir del cor:

—Però així no m’estic morint?

En comptes de contestar, la doctora va respondre amb una altra pregunta, com si estiguessin jugant a tennis:

—Vostè està casat i té fills, oi?

—Bé… —Era la primera vegada que en parlava i per fer-ho va haver d’agafar aire—: Abans-d’ahir es va morir la meva dona. Vessament cerebral. —I com a excusa—: Avui l’hem enterrada.

—Vaja… —Es va treure les ulleres—: L’acompanyo en el sentiment.

—Gràcies.

—Tres fills, oi?

Quantes vegades s’havia tret les ulleres, la doctora? Mentre deia que sí, que tres fills, no recordava cap moment que se les hagués posades, com si dugués trenta o quaranta ulleres per als moments que havia de dir una cosa important. Com ara, que tornava a treure-se-les i enfocava els seus ulls blaus contra la mirada desconfiada de l’Agustí:

—El cas és que… És molt sorprenent, però els resultats… —agitava un dels papers— …no ens deixen cap marge per al dubte.

—A veure, doctora… —Ara va fer un esforç per recuperar l’autoestima i gosà fer una broma—: Jo, la veritat, sabent que no m’he de morir… qualsevol cosa que em digui ja no m’espantarà ni em farà cap mal.

Ella el va mirar com si dubtés de l’aplom del seu pacient. Va sospirar, mirà el rellotge que tenia darrere el clatell de l’Agustí, i es decidí a anar per feina:

—Doncs com li deia —i va fer planejar el paper damunt la taula de manera que va caure davant seu, es va treure les ulleres, sí, un altre cop, i el mirà mentre deia li puc dir amb absoluta certesa que vostè, des que va patir aquelles febres… des de la parotiditis… que va patir a… —Ara va agafar el paper i per fi l’Agustí es va adonar com la doctora es posava les ulleres i llegia—: …a …a l’edat de… quan tenia quinze anys, vostè ha estat una persona estèril.

La doctora, incòmoda, es va treure les ulleres i les va deixar damunt de la taula. El so que van produir li va recordar els cops de la maceta sobre la llosa de la tomba de l’Eulàlia. L’Agustí, amb la boca oberta, va pensar que… No va poder pensar res perquè ara havia de començar a acceptar que el futur dels supervivents també pot ser extremament cruel.
 

Jaume Cabré, «El testament», dins Viatge d’hivern (Barcelona: Proa, 2000)