J.J. Navarro Arisa

Pensar en l’estiueig em produeix un absurd enyor de plaers que no he viscut. De fet, estiueig és un concepte que no ha desaparegut del llenguatge, però sí de la realitat. Ara l’estiueig ja no és una migració natural de determinats col·lectius socials, invariable com les estacions i meticulosament preparada com una operació militar. L’estiueig ja no és tampoc un parèntesi propici per deixar-se anar en una rutina de mandra i plaers programats durant tres mesos. L’estiueig és un incert i apressat parèntesi, un període sempre massa curt on l’ansietat i la pressa no desapareixen, sinó que canvien d’escenari i d’orientació.

A començament del segle XX, la gent benestant que vivia al Casc Antic o a l’Eixample de Barcelona es traslladava durant l’estiu a Sant Gervasi (o a Sarrià, Sant Cugat i altres llocs propers a la ciutat) perquè feia més fresca i s’hi respirava millor. L’any 1921, mentre la resta de la burgesia estiuejant colonitzava llocs com Sitges, Caldetes, la Garriga, Camprodon, Sant Feliu de Codines o Olot, el senyor Francesc Cambó recorria la Mediterrània amb el seu iot Catalonia (“amb uns quants amics i uns quants llibres”, com diu a les seves memòries) avançant-se en dècades als nòmades de luxe de l’actual elit econòmica.

Als anys 30, els estiuejants de tot arreu descobrien embadalits que podien imitar el glamur de les pel·lícules vestint-se com Fred Astaire i Carole Lombard i fent sopars a l’americana amb música i ball. Als 40, la necessitat d’un salconduit per viatjar a prop de la frontera va fer canviar els hàbits i els llocs d’estiueig a Catalunya.

A final dels anys 50, van començar a venir els turistes pioners, aquells que ara van a les illes Maldives o es passen l’estiu esquiant a l’Argentina. A Sant Pol de Mar, les filles de Maria locals apedregaven les turistes alemanyes i més d’una senyora i un senyor de tota la vida juraven (i perjuraven) que abans es farien matar que no pas posar-se un biquini o un pantaló curt. D’aquesta època trobem magnífics ressons a novel·les com Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé, i a la molt posterior Una comedia ligera, d’Eduardo Mendoza. Als 70, va començar el caos de les vacances massives, el turisme curt de butxaca i l’estiueig tradicional retallat per tot arreu, des de la durada fins a la situació de privilegi autènticament colonial que tenien els estiuejants en molts pobles de costa i de muntanya.

El destí de l’estiueig estava escrit. El va preveure un anònim articulista de la revista D’Ací i d’allà a començaments dels anys 30: “Després dels pioners, els esnobs; més tard, la multitud. Sols que avui, els temps s’acosten i gairebé s’estalonen. I, a penes s’ha realitzat una descoberta, vé l’allau de la vulgaritat”. I Josep Pla, sempre molt crític amb les convencions, va resumir així l’univers de l’estiuejant: “El servei domèstic, les tertúlies, els banys, jugar al tresillo, la copa i el puro […], la convivència, el vestit”.

Sembla com si tot aquest món hagués desaparegut, engolit pel parc temàtic i els holyday-packages, però això no és del tot cert. Per tot arreu en queden vestigis, i una bona manera de rastrejar-los i conèixer els orígens de l’estiueig català i les privilegiades generacions que en van gaudir és llegir l’entretingut i magníficament documentat llibre de Glòria Soler L’estiueig, publicat recentment per La Magrana. Potser els estius del passat -viscuts o no- no mereixen nostàlgia, però sí que són dignes de conservar a la memòria. No cal perdre de vista que l’estiueig veritable era un privilegi a l’abast d’uns quants, però no hi ha dubte que la seva existència ha donat lloc a molts moments de plaer.

Publicat a l’Avui el 7 de juliol del 2004