Isidor Cònsul

El record d’aquella primera ascensió és el d’una excursió llarga i avorrida: a les quatre del matí, el guarda de la Renclusa havia cridat «Aneto!» i a quarts de cinc ja es podia veure la processó de cuques de llum que serpejava pel sender cap a la cresta dels Portillons, la majoria amb lots a la mà i algun frontal primitiu els més professionals del ram. Al Portilló Superior t’atrapava la llum del dia i, mentre es menjucaven ganyips, l’esguard lliscava per l’ampla suavitat del mantell de la gelera, que calia creuar en diagonal. Encara no havia començat a llegir Verdaguer però compto que la glacera devia ser, si fa no fa, com ell la va veure l’estiu del 1882: l’enorme «tros de glaça» que, en un vers de Canigó, el poeta havia amidat amb una dimensió «de dues hores d’ample, de quatre o cinc de llarg […]». Prosaics i elementals, nosaltres la vam passar calçats amb humils xiruques i sense cap suport de piolet, grampons, bastó ni corda de cap mena. Ara ho veig com una imprudència, potser greu, però llavors anava així: érem joves curts d’armilla i sense pressupost per anar equipats com calia. Tot i això, l’enginy ens havia dut a fer-nos treballar, pel ferrer del poble, uns pics convencionals, als quals s’havia esmolat la punta i tallat el mànec per la meitat. Però pesaven un ase mort i els vam deixar a la Renclusa. La neu era abundosa, d’una consistència que permetia caminar-la sense ensurts, i recordo la traça d’un camí molt fressat sobre la gelera que et duia del Portilló Superior fins a tocar del Pont de Mahoma en les dues hores, més aviat llargues, amidades pel poeta.

Isidor Cònsul, Tractat de geografia (Barcelona: Empúries, 2008)