Helena Borrell Carreras

Fa: tercera persona singular del present d’indicatiu del verb fer. Jo faig, tu fas, ella fa. Quarta nota de l’escala diatònica musical. Do, re, mi, fa. Vintena lletra de l’alfabet àrab (ف). La polisèmia és la propietat d’algunes paraules de tenir més d’un significat. Fa?

A l’Empordà, i al voltant dels Pirineus, fa és també una partícula interrogativa que serveix per confirmar el valor de veritat del que es diu. És com l’eh, el no o l’oi, que denoten èmfasi en el moment de formular una pregunta amb l’objectiu que l’altre, la persona interpel·lada, contesti el que volem. És a dir, es tracta que l’interlocutor ens ratifiqui i no pas que ens respongui. Vindràs, eh? Oi que ho sabies? Tornaràs, no? Fa que sí?

El diccionari Alcover-Moll explica que fa s’usava antigament com a reforç de l’afirmació: sí fa, sí faré, sí  faria. D’aquesta construcció, que recorda l’anglès yes I do, yes I will, yes I would, sembla que només en conservem el fa, fossilitzat en la tercera persona singular del present. En alguns parlars, encara es fa servir per reforçar l’afirmació; aquí l’hem mantingut a les preguntes i també com a expressió de sorpresa. Fa!

La procedència d’aquesta partícula, però, no és gaire clara, perquè també hi ha la teoria que ve del verb llatí fatur (‘dir’), cosa que tindria sentit en la interrogació perquè la intenció és interpel·lar l’altre afegint-hi una mena de digue’m. D’aquí també podem inferir l’origen de l’expressió si fa no fa, que literalment voldria dir diu sí, diu no, i que serveix per expressar el dubte.

Helena Borrell Carreras, 100 paraules de l’Empordà i part de l’estranger (Valls: Cossetània, 2021), pàg. 23