Gustar v. tr. Sentir goig, un viu plaer. Amb l’esmortzar que més hi gusto, a l’hivern, és amb els cols-i-trumfos que han sobrat de la nit abans passats per la paella.
Pràcticament desplaçat pel castellanisme disfrutar.
El meu padrí matern, Ignasi Esteve i Vidal, nat a Peramola l’any 1881, no «disfrutava» mai en res ni amb res, sempre hi gustava: hi gustava quan es menjava una arengada, hi gustava quan s’escalfava al foc de casa a l’hivern o parava la fresca a l’estiu, hi gustava quan anava a la fira d’Oliana, per Tots Sants, o a l’aplec de Santa Llúcia a Tragó… I com el meu padrí, tots els altres padrins i padrines del veral peramolí i olianès.
Josep Espunyes, Món rural. Mots que es perden (La Seu d’Urgell: Salòria, 2018), pàg. 119-120
Comentaris recents
fer ballmanetes
Quins records que se m'han despertat..., fins i to...
ballar l’aigua a algú
Potser algú em podrà ajudar si dic que avui no s...
boga
Amb la boga, arribem a plantes d'aiguamolls, amb a...
vímet
Crec que avui és pertinent recordar-nos de Gata d...
espart
"És més fals que una corda d'almasset". Enric Va...