Núria Gómez Llauger i Enric Serra Casals

Amb aquesta expressió de caràcter filosòfic basada en la forma llatina nihil (‘res’, ‘no res’, ‘gens’) es fa referència a l’origen o la creació d’alguna cosa ‘des del no-res’, sense una matèria o un fonament previs. Ex nihilo nihil, completant el sentit de la forma llatina, o de nihilo nihilum, sintetitzen el principi epicuri segons el qual del no-res no en pot néixer res, perquè tot té una causa i un origen i tot ha estat creat des de l’eternitat (d’on no n’hi ha, no en pot rajar, diríem saltant a un registre col·loquial, mutatis mutandis).

Nihil és, en certa manera, la negació del mot llatí res (‘béns’, ‘riquesa’ o ‘cosa’), que en català podem traduir tant per ‘alguna cosa’ com, precisament, per ‘res’, segons si l’oració és afirmativa o bé negativa, condicional o interrogativa (Vols res? No, gràcies, no vull res; si volgués res, ja t’ho demanaria). Veiem, doncs, que si volem que res tingui en català un sentit negatiu, cal afegir-hi l’adverbi negatiu no. De fet, doncs, la nostra llengua ha concentrat en un mateix mot el significat tant del nihil com del res llatins.

L’expressió ex nihilo sense cap prolongació es fa servir per indicar que alguna cosa s’ha originat des de zero. No cal dir que la llengua ofereix alternatives i que té formes molt més populars, aplicables sovint a contextos específics, de designar aquesta estranya situació d’emergència sobtada i insòlita d’alguna cosa. Així, si en català podem dir d’algú que ha fet la seva fortuna ex nihilo, també podem dir, amb molta més naturalitat, que aquest algú sembla haver sortit del no-res, o bé que és un nou-ric o, ras i curt, en determinades situacions, que és un poll ressuscitat.

Les traces més significatives de la forma llatina nihil en català es troben, com en diverses altres llengües, en els mots nihilisme (doctrina que nega la possibilitat de tot coneixement, creença o valor) i nihilista (aquell que practica el nihilisme). Tenim també, amb tot, els verbs anihilar i aniquilar i les paraules que s’hi relacionen (anihilació, aniquilació, anihilament, aniquilament). La forma aniquilar permet constatar la pronúncia [k] del llatí tardà erudit (mihi era pronunciat michi, nihil era pronunciat nichil, amb so oclusiu velar sord). Al costat d’anihilar i aniquilar (‘destruir completament’, ‘deixar reduït a no res’), el català té també l’opció pròpia anorrear (anorreador, anorreament), força artificiosa, que té un correlat en castellà en la forma anonadar (reduir a nonada, o a nada).

Núria Gómez Llauger i Enric Serra Casals, 100 llatinismes més vius que mai
(Valls: Cossetània, 2014), pàg. 78-79