Gabriel Bibiloni: “La vodka”

 

 

La vodka

 

Gabriel Bibiloni

 

El fet que la immensa majoria de paraules acabades en –a siguin femenines i que no ho siguin normalment les que tenen altres terminacions ha provocat qualque canvi de gènere en algunes paraules entre persones que no tenen un bon model lingüístic com a referent normatiu (aquí i en algunes èpoques perquè aquest model no ha estat disponible). Per a molts de catalanoparlants orientals la paraula sucre, que acaba en una vocal neutra que pot ser percebuda com una a, és una paraula femenina (la sucre o la sucra).

 

D’altra banda, la –o final és una característica terminació de paraules masculines. Per això a algunes persones, més aviat de temps passat i de poca educació lingüística, una paraula femenina acabada en –o els trenca els esquemes. A Mallorca la generació dels meus avis, nascuts al començament del segle XX, solia dir sa mota en lloc de sa moto, feminització que igualava en gènere aquest aparell amb altres mitjans de locomoció “moderns”, com sa vixicleta (o sa màquina). Els mateixos parlants, quan vingué la ràdio (escurçament de radiodifusió, usat per metonímia en lloc de radioreceptor; comparau amb el que passa ara amb la tele), transformaren el nou aparell (una ràdio) en un mot ben barbut i masculí (un arràdio, dos arràdios), amb el simple mecanisme d’una segmentació de mots feta a mida de les conviccions “de gènere”.

 

Però tot això són anècdotes per a omplir l’article, que avui menaçava de quedar curt. Tot està superat. Hi ha altres casos d’anomalies de gènere que lamentablement no estan tan resoltes. En un altre article vaig defensar que la paraula massacre en bona llei en català ha de ser masculina, com ho és en totes les llengües europees que tenen gènere, i fer-la femenina és una simple supeditació a l’espanyol. Si algú va prendre nota de la meva proposta ja és una altra qüestió.

 

Avui aportaré dues paraules que tampoc no tenen del tot aclarida la seva “orientació sexual”. Una és burca, ara molt present a les tertúlies i als mitjans de comunicació. La dita desorientació afecta un munt de llengües: el francès diu la burqa (tot i que es proclama que és una paraula de dos gèneres possibles), igual que el portuguès; l’italià diu il burqa (i de tant en tant la burqa), l’espanyol també prefereix el burka (96.000 contra 25.000 en els comptes de Google) i en català diem el burca, diccionari en mà. Es tracta d’una paraula d’origen àrab (segurament transmesa per la via del persa o de l’urdu). Si no vaig errat, en persa i urdu és una paraula masculina, i en àrab supòs que també. Per això, si ens atenim al criteri —recomanable— de mantenir el gènere de la llengua original, la forma masculina seria una forma bona.

 

La paraula vodka per a mi encara és més clara. El català i l’espanyol coincideixen en diversos punts (només faltaria!): d’una banda, els diccionaris de les dues llengües diuen que la paraula pot ser masculina i femenina; i, de l’altra, tothom la diu en masculí, començant pels grans mitjans de comunicació, que fan de guia a la massa dels parlants. Tanmateix, el francès, l’italià, el romanès i el portuguès la tracten com a paraula femenina sense cap altra possibilitat. Una cosa absolutament raonable, perquè en rus el mot és femení. No hi ha cap raó, doncs, perquè diguem el vodka, si no és la pura subordinació a l’espanyol, malgrat el que diguin els diccionaris (sempre revisables, no ho oblidem).

 

Publicat originalment a l’Espira, suplement cultural del Diari de Balears, 25.09.2010

Reproduït a Amb bones paraules (Palma: Lleonard Muntaner, 2012)