Gabriel Bibiloni
[…]
Un apartat especial d’interferència en aquest camp semàntic és el mot roig amb el significat polític. Tot i que a Espanya en el segle XIX ja s’usa rojo (i aquí automàticament roig) referit a persones d’esquerres i antimonàrquiques, i malgrat que el vermell ja és un color vinculat a la Revolució Francesa i a la Comuna de París, l’associació internacional d’aquest color a l’esquerra i al marxisme és deguda principalment a la simbologia de la revolució bolxevic. El vermell, color de la sang de la classe obrera, fou agafat com a símbol d’igualtat, i les forces armades d’aquella revolució es digueren Exèrcit Roig, que en català hauria d’haver estat Exèrcit Vermell, o millor Armada Vermella (port. Exército Vermelho). Després vingueren altres coses que també haurien d’haver estat vermelles, com la Plaça Roja de Moscou (port. Praça Vermelha), la bandera roja (port. bandeira vermelha), el Llibre roig de Mao (port. Livro vermelho), etc. La dictadura de Franco digué rojo (traduït per roig) a totes les persones i partits que s’hi oposaren, i els rojos foren tots els dimonis del regne de Llucifer. Em deia un amic que el seu avi felanitxer es feia creus quan veia l’adjectiu en qüestió aplicat a tota la família: «a tots ens diuen rojos i no n’hi ha cap que ho sigui».
[…]La posició que puguem adoptar davant aquests fets d’interferència és una cosa prou complexa. Amb Creu Roja ho tenim difícil, perquè aquest és un nom propi fet i consagrat. Alguns usos descrits aquí (alerta roja, rajos infrarojos) es prestarien més a la rectificació, o potser la reclamen clarament. En el cas de roig aplicat a l’esquerra política, sobretot als elements històrics (Exèrcit Roig, bandera roja), el canvi també és difícil. Amb tot, sembla que Coromines (DECLC s.v. roig) gosa recomanar-lo: «els obreristes exaltats del darrer quart del segle XIX i primers del present es deien vermells, i el dir-ne rojos és una innovació dels comunistes d’obediència moscovita i dels seus col·laboradors Franco i la púrria feixista tota, o dels quintacolumnistes de 1936-39… i de després». De tot se’n pot parlar.
Gabriel Bibiloni, fragments d’«Entre el vermell i el roig» I i II, articles publicats originàriament a L’Espira, suplement cultural del Diari de Balears, 5 i 12 de juliol de 2008
Comentaris recents
gratar
A Palafrugell, gratem amb els sig...
agafar la pallola
"T'agarrarà la pallola", aixina és com ho he sen...
agafar la pallola
Aquesta frase, almenys per la Ribera Baixa, té un...
son
La meva àvia el deia així justament: "Tinc tanta...
agafar la pallola
Jo no he sentit mai de la vida agarrar o agafar o ...