Francesc Parcerisas
Allà, a l’entrada, sense claror, els veig.
Viure i perdre’s, això ho és tot;
com una música d’ambre acariciant la mar.
T’estimo, fa el cargol màgic;
t’estimo, amb so de seda fa la mar;
t’estimo, repeteix la sorra al captard…
No hi senten, ni hi veuen. No hi ha res.
Res no és en aquest món embadalit
—¡vet aquí el guany secret que té la vida!
Feliços, absents, enduts, desbordats
per aquest món on tot és de poca cosa.
Només al fons dels ulls ressona, insomne,
l’eco silent: t’estimo, t’estimo, t’estimo.
Focs d’octubre (Barcelona: Quaderns Crema, 1992)
Comentaris recents
lletsó
A Illa de Tet, la mare la Mulceu Lucie, a l'hort d...
aïna
I el nom propi hi té alguna cosa a veure??...
aïna
Jo soc de Bellmunt del Priorat, del parlar de tran...
ardat
A Eivissa diem "una ardada d'orenelles", per exemp...
lletsó
A l'Horta Nord es diu llicsons....