Francesc Parcerisas
Allà, a l’entrada, sense claror, els veig.
Viure i perdre’s, això ho és tot;
com una música d’ambre acariciant la mar.
T’estimo, fa el cargol màgic;
t’estimo, amb so de seda fa la mar;
t’estimo, repeteix la sorra al captard…
No hi senten, ni hi veuen. No hi ha res.
Res no és en aquest món embadalit
—¡vet aquí el guany secret que té la vida!
Feliços, absents, enduts, desbordats
per aquest món on tot és de poca cosa.
Només al fons dels ulls ressona, insomne,
l’eco silent: t’estimo, t’estimo, t’estimo.
Focs d’octubre (Barcelona: Quaderns Crema, 1992)
Comentaris recents
boga
Amb la boga, arribem a plantes d'aiguamolls, amb a...
vímet
Crec que avui és pertinent recordar-nos de Gata d...
espart
"És més fals que una corda d'almasset". Enric Va...
espart
Amb l'espart a Palafrugell se'n fan cofes...
espart
En grec àtic i en grec modern sparte és...