FELIBRE, ‘poeta occità modern’, de l’occità felibre íd., mot d’etimologia incerta, tret l’any 1854 per Mistral i els altres fundadors del moviment poètic en llengua d’oc, d’una cançó local, on sembla que era un mot fantasma degut a un malentès popular. 1ª doc.: 1867, Víctor Balaguer.

[…] Els set fundadors decidiren adoptar com a nom dels adeptes a la institució del felibratge (felibrige) el mot misteriós felibre, de sentit i origen desconegut, que figurava en una cançó popular, en el vers emé li sèt felibre de la lei ‘amb els set felibres de la llei (religiosa)’, prenent-lo per equivalent de ‘doctor de la llei’. L’explicació més raonable és la del gran deixeble de Mistral, i eminent lingüista, Jules Ronjat, que en aquesta cançó la frase resultava d’una pronúncia malentesa d’una frase emé lou Sepher, libre de la Lei, on sepher és el mot hebreu per a ‘llibre’, i libre de la lei era una explicació aclaridora del mot sepher (Sepher Tora ‘llibre de la Tora’).

Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. III

Vegeu també l’entrada felibritge a la Gran enciclopèdia catalana