Van haver de baixar perquè un ample corrent d’aigua, un barranc, saltava per damunt del carrer, aquells pocs minuts que es van quedar els dos sols a la plataforma oberta del tramvia ell l’havia agafada de la mà però en baixar la va deixar anar perquè hi havia gent, i després van tornar ran de les cases caminant amb els peus dins de l’aigua en alguns punts gairebé fins als genolls i ell es va aturar abans d’arribar a casa d’ella per tal que no els veieren arribar junts, era una criatura encara, una xiqueta, amb l’uniforme de col·legi de monges, rebeca blava i faldeta escocesa prisada sota la gavardina que li havia deixat aquell dia son pare; després va escoltar a la ràdio que dins de la ciutat l’aigua havia arribat fins als balcons dels primers pisos, que el riu havia tornat al seu llit més antic de tots, el llit vellíssim del braç dret del Túria desaparegut ja molts segles cobert per places i carrers, però l’aigua havia trobat el seu curs geològic, la ciutat vella havia tornat a ser breument una illa, quedà tota coberta de pam i mig de fang, i ningú va saber quants morts havia causat la gran riuada ni quin era el valor de les destrosses.

Joan F. Mira, Purgatori (Barcelona: Proa, 2003), pàg. 46