LA LECTORA DESACOMPLEXADA

Gats amagats

Eva Piquer

Si ens parem a pensar-hi, hi ha unes quantes raons per les quals un gat és millor que un home. La nord-americana Allia Zobel (que no sempre ha compartit la vida amb un home, però sempre ha tingut un gat) n’ha trobat dues-centes dues, i les ha repartit a parts iguals entre dos llibrets il·lustrats, adreçats a totes aquelles dones que potser podrien prescindir dels homes, però que no sabrien sobreviure sense gats.

Els gats no són al·lèrgics al compromís. Els encanta ser mimats. No creuen en el divorci. Veuen clar que una dona ha de tenir molts parells de sabates. No els preocupa l’aspecte que tinguis de bon matí. No flirtegen amb les teves amigues. No deixen la tapa del vàter alçada. Els agrada escoltar-te quan desafines a la dutxa. No són sarcàstics. No acaparen el comandament a distància. No demanen perdó als seus amics perquè tu siguis vegetariana. Suporten bé els teus canvis d’humor. Pensen que les ulleres et donen un aire intel·ligent. Tenen paciència. T’escolten quan parles. No exageren la veritat.

Mai has de quedar bé amb el director del teu gat. No tenen mania a la teva mare. No et miren malament si parles massa estona per telèfon. Saben que arreglar-se per sortir de casa requereix molt de temps. Els agrada escoltar una mateixa història una vegada i una altra. T’estimen incondicionalment. No els importa que no siguis rossa. No es comporten com nadons quan estan malalts. Aplaudeixen totes les decisions que prens. No es queixen si els dónes menjar de llauna.

Un gat sap de quin color tens els ulls. No critica la teva manera de conduir. No et promet que et trucarà si no té cap intenció de fer-ho. No arriba mai tard a l’hora de sopar. No s’enfada si necessites endur-te deu o dotze maletes. No se sent amenaçat si tu guanyes més diners que ell. Li consta que la xocolata és el millor remei contra la depressió. No et demana que vagis al gra. No et deixa per una dona més jove. Mai de la vida has de parlar amb l’exdona del teu gat.

“Quina persona intel·ligent i sensata pot no estimar els gats?”, es pregunta Maria Mercè Roca en el llibre Les millors històries sobre gats (La Magrana), que ha prologat i seleccionat ella mateixa. “Em proposen de fer una antologia de textos d’escriptors i d’escriptores que parlin de gats: vol dir que a casa nostra el seny es va imposant i ens anem adonant, com fa tant de temps que saben en altres països, dels entrellats subtils, del fil tènue i consistent a la vegada que lliga els gats amb els homes i les dones, i de com pot arribar a ser d’especial, única, vital, la relació que algunes persones tenen amb els seus gats”, escriu l’autora gironina. Maria Mercè Roca no només deu estar d’acord amb les dues-centes dues raons d’Allia Zobel sinó que també deu entendre la tia Lena de Pere Calders, una dona monotemàtica, monocorda i reiterativa a qui l’afecta més la mort de la gata Nila que no pas la del seu marit.

Roca tenia via lliure per incloure en el volum tants gats com li vinguessin de gust. Ella ha optat per fer-ne una tria sentimental, que sembla avalada per una societat protectora d’animals. No ha posat a l’antologia el conte Ole Underwood, de Katherine Mansfield, tot i que és la seva escriptora preferida, perquè el gatet gris que hi surt, que és “calent i suau i miola dèbilment”, acaba rebotit contra el forat d’una claveguera. Així mateix, ha descartat un fragment de la novel·la Bouvard et Pécuchet, de Flaubert, perquè el que hi fan uns nens amb un gat és d’una crueltat absoluta. “Pel que fa a tractes cruels als gats n’he tingut prou amb el fragment d‘Aloma, de la Rodoreda, que no puc llegir mai sense que el cor se’m rebregui, però a la Rodoreda no li podia dir que no”. Per contrarestar aquesta dosi de salvatgisme, Maria Mercè Roca ha escrit un conte a mida per a l’antologia felina, on un home que acaba de quedar vidu omple una gata de petons dolcíssims. Amb una tendresa desconeguda, l’home fa a la gata tots els petons que no havia fet a la seva dona, perquè és esquerp de mena i perquè s’havien fet grans i n’havien perdut el costum.

evapiquer@periodistes.org

Publicat a l’Avui el 3 d’abril del 2003