LA CRÒNICA DESACOMPLEXADA

Eva Piquer

Els nens han de conèixer insults en dos idiomes, segons un assaig alemany.
Els escolars catalans superen la prova

Un nen de set anys hauria d’haver visitat un cementiri, hauria de saber clavar un clau, hauria d’haver escrit un signe en xinès, hauria d’haver perdonat a un adult un càstig injust, hauria de conèixer insults i paraulotes en dos idiomes, hauria d’avançar-se a la seva edat a l’hora de jugar a determinats jocs o llegir determinats llibres, hauria de saber tres paraules en Braille, hauria d’haver cuinat dues receptes i hauria de saber guardar un secret.

Vet aquí alguns dels coneixements que haurien de tenir els alumnes de segon de primària si fem cas del llibre Todo lo que hay que saber a los siete años (Destino), de Donata Elschenbroich, una dona amb certa retirada a l’Imma Mayol. Se n’han venut 300.000 exemplars a Alemanya, i calculo que deu haver generat mig milió de frustracions, tirant curt. El volum (adreçat a pares, mestres i polítics) proposa un cànon d’aprenentatge que riu-te’n de Harold Bloom i el seu Cànon Occidental. Jo fa set anys que fa set anys que fa set anys que fa set anys que tinc set anys, per dir-ho com ho diria en Serrat, i encara no sé cap paraula en Braille, ni sóc capaç d’escriure un caràcter xinès que l’entenguin al Bazar Oriental de la cantonada. Tampoc sé clavar un clau a la paret, però això només ho faig per mantenir el tòpic de la incompatibilitat entre sexe femení i bricolatge.

Potser les noves generacions són més espavilades que la meva, i estan a l’altura del que proposa Elschenbroich. Comprovem-ho. Em presento en una classe de segon, aclareixo que no sóc cap mestra substituta sinó una infiltrada ocasional i convido els escolars a dir-me què han après en els primers set anys de vida. Superen de forma unànime una única prova: tots sense excepció saben dir paraulotes en dos idiomes. Algun avantatge ha de tenir viure en una societat bilingüe. Una nena que devora llibres i Cavalls Forts fins i tot sap dir capsigrany. Un company colombià repeteix la paraula tres cops abans d’incorporar-la mentalment al seu diccionari d’insults particular.

No, la majoria de nens catalans de set anys (una edat que a Alemanya marca el pas de l’aprenentatge informal al formalitzat) no saben fregir un ou, però sí que tenen coneixements del món. Si més no, del món futbolístic. “El Rüstü pesa 76 quilos; el Víctor Valdés, 80; i el Saviola, només 60”, m’informa un nen que porta una samarreta blaugrana amb el nom de Ronaldinho estampat a l’esquena. “Sempre que marco un gol, m’aixeco el jersei i ensenyo la samarreta del Barça”. Conserva la il·lusió del culer, però no viu enganyat: “El Madrid és millor perquè té el Beckham, que pesa 75 quilos i fa un metre 82”.

Més coses que han après aquests nens de set anys. Saben que el Franco era dolent perquè obligava a parlar castellà, que l’Aznar és dolent perquè va fer la guerra a l’Iraq i que el Maragall és l’actual president de Catalunya (de la crisi del tripartit no me’n diuen res: juraria que dissimulen per no provocar més inestabilitat). I de Pujol, què en saben? “Que pesa 75 quilos i fa un metre 78”, respon el petit Ronaldinho. Però no, l’expresident no és tan alt: l’ha confós amb el defensa Puyol.

“El Miró es va arrencar una orella i va morir atropellat per un tramvia”, diu un nen. Un altre el corregeix: “El que van atropellar és el Gaudí, que era l’avi de les tres bessones”. Sort que una nena assenyada posa les coses al seu lloc: “Les tres bessones existeixen de veritat, però el Gaudí ja és mort. Va morir perquè no era màgic”.

Molts nens de set anys encara confien en la màgia del ratolinet Pérez, del Tió i dels Reis Mags. Sobretot si no escolten els amics que se’n van de la llengua. I si no llegeixen més del compte. La nena que diu capsigrany creia en els tres Reis fins que va topar amb una novel·la de Núria Albó recomanada a partir de nou anys. (O sigui, va complir una de les propostes de Donata Elschenbroich: la d’avançar-se i atacar llibres per a més grans). A la pàgina 52, la mare explica a la protagonista: “A vegades costa que la gent vulgui dir la veritat. S’estima més pensar que té raó que no pas admetre que s’ha equivocat. Entens què vull dir?”. I la filla, per demostrar que ho ha entès, fa: “¿Com si volguéssim creure en els Reis quan ja sabem que són els pares?”. Plof. A la jove lectora li va caure la novel·la de les mans, i la innocència als peus, tot d’un plegat. Ara té un nou repte: amagar el llibre perquè no el trobin abans d’hora els seus germans petits. I guardar el secret ben guardat, tal com ho saben fer els bons nens de set anys.

Publicat l’Avui l’1 de febrer de 2004