Si la ressonància de la primera Assemblea de la Societat de les Nacions fou gran, els seus debats —la intervenció de cada orador en francès o anglès, anava seguida de la interpretació a l’altra llengua per un intèrpret— foren més aviat ensopits. Els intèrprets —no s’havia encara inventat la interpretació simultània— s’esgargamellaven, sobretot els anglesos, davant sales distretes i mig buides. Els intèrprets anglesos, en aplicació estricta del reglament, interpretaren del francès, és a dir, d’una llengua que la gairebé totalitat dels delegats havien entès perfectament. La seva feina era inútil, però el reglament era sagrat i els anglesos no n’haurien admès cap transgressió.

Eugeni Xammar, Seixanta anys d’anar pel món. Converses amb Josep Badia i Moret (Barcelona: Quaderns Crema, 2007 [1974]), pàg. 233