Eugeni S. Reig

Frase que s’empra per a desitjar a l’interlocutor que tinga un bon dia.

—Bon dia i bona ora, Miquel.
—Bon dia tingam, Vicent.

—Bon dia i bona ora.
—I bona mort quan arribe l’hora.

Considere que el mot ora s’ha d’escriure sense hac perquè pense que, en aquesta locució, és un derivat del vocable llatí aura que inicialment tenia el significat de ‘vent suau’ i que, amb el pas del temps, va acabar significant ‘temps atmosfèric’. Pense que és així pels motius següents.

1) La paraula ora té el significat de ‘temps meteorològic’ en una àmplia zona del nostre domini lingüístic que va des del sud de la Plana de Castelló fins a les Terres de l’Ebre i el Priorat. En la zona citada és normal sentir frases com ara: “Ahir de matí feia molt bona ora i vaig aprofitar per anar a fer una passejada pel camp” o “Caram, quina mala ora que fa. Qualsevol se’n va ara al carrer”. Expressions d’aquest tipus les va recollir Carles Salvador a Benassal (el Maestrat).

2) En castellà hi ha el diminutiu orilla. Si cerquem aquest mot en el Diccionario de la Lengua Española de la Real Academia Española veurem que ens diu que deriva del llatí aura i ens dona dues accepcions: la primera, general, diu “viento suave y fresco”, la segona, que especifica que és pròpia d’Andalusia, diu “estado atmosférico del tiempo” i posa l’exemple següent: “hace una buena orilla”. El Diccionario del Español Actual de Manuel Seco, Olimpia Andrés i Gabino Ramos arreplega la paraula orilla només en la segona accepció, que definix així: “Tiempo (estado de la atmósfera)”. Açò demostra que la paraula orilla és viva i usada amb aquest significat en una part del domini lingüístic castellà, encara que no és d’ús general.

3) Segons em va informar Miquel Adrover en un missatge que va enviar a la llista Migjorn el 13 de març del 2004 hi ha un programa d’informació meteorològica de la ràdio suïssa en llengua romanx titulat “l’Aura”. La paraula aura és la que s’empra en aquesta llengua retoromànica parlada en el cantó dels Grisons per a denominar el temps atmosfèric.

4) En una àmplia zona del nostre domini lingüístic que va des dels Pirineus fins a les comarques meridionals valencianes, hi ha la paraula oratge, derivada, com ora, del llatí aura, que també inicialment tenia el significat de ‘vent suau’, significat que encara conserva en algunes contrades, però que en la major part dels llocs, entre els qual s’inclou la ciutat de València, ha pres el de ‘temps meteorològic’. Amb aquest significat s’usa en l’espai “l’Oratge” de la Televisió Valenciana.

5) El mot ora té, doncs, el significat de ‘temps atmosfèric’ mentres que la paraula hora té el significat de ‘temps cronològic’, tant quan l’usem per a denominar una unitat de temps com quan l’emprem en locucions com ara a tota hora, a primera hora, a darrera hora, a hores d’ara, d’hora, a bona hora, abans d’hora, etc. La paraula dia també té el significat de temps cronològic. No té molt de sentit que desitgem al nostre interlocutor bon dia i bona hora perquè és absurd i redundant. Si ja li desitgem que passe un bon dia ¿quin sentit té que li desitgem també que passe una bona hora? En canvi, si diem bon dia i bona ora, a la vegada que desitgem al nostre interlocutor que passe un bon dia, li desitgem també que l’estat de l’atmosfera siga bo, cosa molt important en una societat agrícola, com ha sigut la nostra fins fa molt poc temps. Dir bon dia i bona ora seria més o menys equivalent a dir allò de bon dia si no plou.

Així ho veig jo, malgrat que Joan Coromines, en el seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, en l’entrada hora (vol IV, pàg. 809), es mostra radicalment contrari a aquesta possibilitat. Paga la pena llegir tot el que diu Coromines i meditar una miqueta sobre les seues consideracions. Recomane al lector que ho faça.

En el llibre Els valencians de secà, de Gaetà Huguet, podem llegir:

—Bona nit i bonhora —va dir al brancal de la porta.
—Bona nit, Jaume.

Vicent Pitarch, que ha editat la segona edició d’aquest llibre, ens diu en una nota a peu de pàgina: «Recuperem la forma original de l’autor, que la primera edició rectificà per bon hora». És a dir, que Gaetà Huguet escrigué bonhora, Manuel Sanchis Guarner, en la primera edició, ho va canviar per bon hora i ara, en la segona edició, Vicent Pitarch ha recuperat bonhora.

En valencià també es diu: bon dia si no plou

La llengua estàndard sol emprar: bon dia i bona hora

En castellà es diu: buenos días nos dé Dios

NOTA 1: Done les gràcies als membres de la llista Migjorn que varen participar en el debat que vàrem mantindre sobre aquesta locució entre els dies 13 de març i 24 de maig de 2004: Miquel Adrover i Mascaró, Gustau Erill i Pinyot, Joan Carles Martí i Casanova, Joan Mascarell i Gasol, Jordi Minguell Roselló, Josep Francesc Molés i Abad, Vicent Josep Pérez i Navarro, Xavier Rull i Muruzàbal, Pere Saumell i Lladó i David Valls i Botet.

NOTA 2: El text citat correspon al llibre Els valencians de secà. Estampes velles del Maestrat de Gaetà Huguet Segarra, segona edició a cura de Vicent Pitarch i Almela, presentació del mateix Vicent Pitarch (Publicacions de la Universitat Jaume I – Fundació Huguet, Castelló de la Plana, 2003, p. 109)

Eugeni S. Reig, Les nostres paraules
(València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2008), pàg. 63-66