Sembla ser un mer duplicat del nom de color el terme griso o gris, substantivat amb el sentit d’aire geliu, que ja existia en el s. XIV […]. És versemblant que partint de dies grisos, temps grisos al·ludint als temps núvols i dies núvols o grisos de l’hivern, es digués fa uns grisos!, abreujat, d’on després un singular analògic fa un griso! El cas és que, en lloc d’això, en el País Valencià diuen fa un gris —, amb el singular normal, tant en el Maestrat («temps de boira freda i aire gelat» a Benassal) com més al Sud. A Barcelona entenem un airet fi i glacial, ventet quasi imperceptible. Altres (la gent de mar del Maresme, almenys, 1925), temps geliu sense vent. També és andalús («gris se llama en Andalucía el aire y tiempo muy frío», DAut.).

• Joan Coromines, entrada gris, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. IV, pàg. 664