Enric Sòria

Dissabte passat, la participació en un festival semiclandestí de poesia a València em va donar un bon pretext per a tornar a la meua ciutat, parlar amb els amics (tants d’ells massa desatesos) i collir notícies fresques. El festival estava organitzat pel Pen Club i s’inseria en les jornades dedicades al llibre, que enguany tenien lloc en la seu de la Biblioteca Valenciana, a Sant Miquel dels Reis.

L’edifici, sens dubte, és majestuós, i passejar a poqueta nit entre l’elegància una mica severa del seu claustre és una experiència grata, però no fa oblidar que el lloc queda massa apartat per a ser un bon espai d’actes que troben la seua justificació en el ressò públic. Feia una mica de pena veure tant de llibre abandonat a la il·lustre desolació de Sant Miquel dels Reis. Un dels editors que em vaig trobar per allí em digué que la secció cultural del govern valencià havia aconseguit així matar dos pardals d’un tir: primer, com que les exposicions costen diners, pot dir que fa alguna cosa pel foment dels llibres i la literatura dels valencians, i, segon, com que a Sant Miquel dels Reis no va quasi ningú, aconsegueix fomentar el mínim possible i mantindre en la més estricta invisibilitat tant les editorials, com la llengua i la literatura que diu que defensa.

Francament, dubte que el nostre conseller de Cultura siga tan maquiavèl·lic (a fi de comptes, el maquiavel·lisme és un exercici pervers de les facultats intel·lectuals superiors), però és possible que tinga algun subordinat competent. No s’ha de descartar res. En tot cas, el discurs que el senyor conseller tingué a bé reballar als pobres editors valencians (que no li havien fet res) va resultar molt espés, salpebrat com estava pel to grotesc i energumènic que es veu que en ell és consubstancial i que recorda massa tradicions oratòries pròpies d’èpoques que el seu partit fa com si no recordara. Deu ser que aquell dia era el 20 de novembre.

Vaig veure els meus amics escriptors molt preocupats, acovardits i tot, pel to que ha agafat, en mans del govern valencià, l’última polèmica lingüística, i per les repercussions que pot tindre en la convivència ciutadana, ara que el tema pareixia una mica calmat. Els meus amics (i jo també, sincerament) preferien la forçada ambigüitat amb què havia quedat tot; una ambigüitat que ofegava a poc a poc (perquè, de veritat, ¿què ha fet el nostre govern pel valencià, a part de crear obstacles o negar-se redonament a embrutar-se la boca parlant-lo, com Julio de España?), però que almenys deixava viure, mentrestant.

Amb tot, l’ambigüitat té límits, i aquesta polèmica els ha traspassats. En primer lloc, no és cap qüestió de noms. Jo tinc el costum de dir-ne valencià, de la meua llengua. Ho feia de menut i supose que ho faré de vell, però tampoc em molesta que tinga un altre nom. Si un argentí no s’indigna perquè l’idioma que parla té el nom de castellà —o d’espanyol—, ni un nord-americà perquè el seu té el nom d’anglés, etc., no sé per què m’he d’indignar jo. Amb el nom que vulguem, el que és evident és que la llengua de Catalunya, les Balears i València és la mateixa, amb un curt grapat de peculiaritats que aporten una benvinguda riquesa al conjunt. Ho saben els lingüistes, i també la gent amb un mínim d’orella i de coneixement. Negar-ho no solament va en contra dels nostres interessos de valencianoparlants (perquè, com més serem, més riurem); és simplement absurd.

És possible que els negadors de la unitat de la llengua estiguen tan irritats precisament per això. Perquè l’absurd va fent-se més i més palmari en àmbits que ells ja no controlen. És obvi que a Brussel·les no acabaran d’entendre la necessitat de traduir els papers dues vegades a la mateixa llengua. L’obscurantisme oficial ha convertit aquest tema en un problema d’Estat i ara ja en un dilema europeu. I en aquest alt nivell, les seues amenaces, més que intimidar, poden cobrir-los de ridícul.Com més criden, més possibilitats tindran que se’ls escape l’assumpte de les mans. Sens dubte, això els deu fer una mica de por, i la por és mala consellera.

¿I per què, aquest tossut rebuig a l’evidència? ¿Quin problema hi ha a reconéixer que catalans i valencians parlem la mateixa llengua? Pot haver-hi un punt d’orgull local recelós, o la por a la idea que, amb la unitat lingüística, s’impulse una inacceptable unió política. En tot cas, es tracta de coses que es podien distingir amb facilitat. Probablement, el secessionisme lingüístic s’ha usat també com a recurs per a disfressar de patriotisme l’odi, pur i dur, a la llengua dels valencians; com a arma per a frenar la seua recuperació, fent veure que la defensaven. Ho deia, fa poc, un conegut polític de l’antiga UCD en una conversa semipública: “a nosaltres, el futur del valencià no ens va importar mai ni poc ni molt”. Els blaveros —els de bona fe inclosos— van rebre el seu suport precisament per això. La discussió sobre el nom i l’essència del valencià ha servit per a ocultar-ne una altra molt més decisiva: la de la completa substitució del valencià pel castellà; o com és que el valencià desapareix i què s’ha de fer per a evitar-ho.

Han passat vora de trenta anys i estem igual que estàvem. O molt pitjor. En trenta anys, hem assistit a una reculada brutal del valencià a totes les ciutats, entre la joventut i entre els xiquets; hem vist com augmenta la quantitat de gent que ni tan sols l’entén i com disminueix la dels parlants. Ara, mentre els nostres governants es peguen colps al pit, coses necessàries com l’escolarització en valencià es fan cada dia més difícils, i el nostre idioma desapareix a poc a poc de la televisió. Cada dia presenciem un nou obstacle, una nova negativa, un nou silenci. I, d’això, quasi ningú en diu res. Estem assistint a la posada en marxa de les fases avançades (que són les més silencioses) de l’extermini de la nostra llengua i continuem discutint quin és el nom que té.

Publicat al suplement Quadern d’El País (edició Comunitat Valenciana),
núm. 297, 25 de novembre de 2004