Enric Gomà

El món del teatre ens aporta un cas únic, que m’estimo especialment: befa. Pertany a l’argot teatral català. Ficar-se en un jardí també és argot teatral, i en els últims anys s’ha estès com la pólvora a la llengua comuna. Soc ben conscient que befa no és conegut ni general, encara. Tot i així, no defalleixo de veure-ho abans d’abandonar aquest món. Perquè és pràctic, entretingut i únic.

Entre els teatrers, befa vol dir ‘paraula mal pronunciada per part d’un actor’. En català comú, befa és ‘escarni, burla, injúria’. Una paraula, dues accepcions, com un país, dos sistemes. Fins aquí, tot en ordre.

Com devia arribar a aquest sentit de ‘paraula mal pronunciada’? En tinc una hipòtesi que acaricio els llargs vespres d’hivern, com si fos un gat d’Angora. En algun assaig —o uns quants— o bé en una funció —o unes quantes—, algun actor es devia entrebancar reiteradament amb la paraula befa, present en alguna rèplica de diàleg. Intueixo que devia néixer dins del Teatre Lliure —una companyia estable amb molta producció—, durant els anys setanta o principis dels vuitanta. Potser interpretaven alguna obra de Goldoni, de Shakespeare o del fatigant i insuportable Brecht. Potser m’equivoco i la seva procedència és una altra companyia. Els únics que descarto són El Tricicle.

Fer una befa va passar a voler dir pronunciar malament una paraula. En castellà en diuen estrafurcio —en desconec l’origen—. Per què defenso la divulgació i l’acceptació de befa? Perquè és una paraula nascuda de dins del català, a partir d’algun episodi del món teatral autòcton, perquè és pràctica i perquè dona un sentit nou a una paraula catalana. Totes dues befes es reforcen.

No és d’ús general, hi insisteixo. Ara bé, si algun dia el castellà estrafurcio saltés a l’ús comú, tot seguit els catalans diríem estrafurci com uns bens, sense saber que en català disposem de la paraula befa. Som així de lliures i independents.

Enric Gomà, El català tranquil. Un manifest (Barcelona: Pòrtic, 2021), pàg. 111-113