[…] Perquè realment de cap manera no ens explicaríem tan bé el doble sentit d’entabanar com partint del nom d’aquesta herba intoxicadora: entabanar, en efecte té el sentit de ‘marejar, pujar al cap’ a les nostres Illes: «torbar es cap algun liquor, pudor» etc. defineix el DFgra. i «umplir es cap d’algun vapor que el torni, encalabrinar; apestar ab algun olor fort o dolent» els diccs. Tarongí i Amengual; «entêter par quelque odeur forte» diu el menorquí de FebrCard., «marejar d’olor massa forta» matisa Moll en el parlar de Ciutadella; ja escrivia l’agut glosador menorquí JVivó (1715-80), d’altra banda: «la millor opinió / era que s’era esclatada, / perquè estava ben inflada, / rodona com un tambó: / que deixava anà un’olor / pudenta qu’entabanava».

Però és que n’hi ha per a tots els gustos: «s’olor des fonoi marí umpl de tal manera s’aire, que s’embatol no és capaç de dur-la-se’n, i casi entabana»; «un baf d’aumesc que entabana»; «ja sentia sa calentor per ses cames i sa fumassa m’entabanava de tot»…

Joan Coromines, entrada TABAC, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. VIII, pàg. 171

Torneu a entabanar [2]