Aquest és un cementeri antic, però ordenat, el verdader gran parc de la ciutat, que en té tan pocs, la vila nova dels difunts fundada seguint un projecte ben clàssic d’angles rectes com el degué serguir fa més de dos mil anys la petita Valentia romana, aquest no és un cementeri romàntic ni barroc, ni atapeït ni trist, és una bella ciutat dels morts endreçada i burgesa, espaiosa, modesta, sense grans mausoleus prepotents, sense un excés de marbres i d’estàtues grosses […] Ací i allà hi havia alguns xiprers voluminosos, seculars, no molts i no d’aquells esvelts i prims que se suposen habituals als cementeris, sinó xiprers panxuts amb troncs ja vells i grossos entre les tombes familiars que ocupaven l’espai sencer del primer quadre o plaça a banda i banda del camí, una curta avinguda amb sepulcres de grans lloses ben arrenglerades sobre les quals hi havia el nom Família Tal, Família Qual, i una llista dels membres morts d’igual cognom que havia anat creixent, escrita sempre amb la mateixa lletra, al pas dels dos segles passats, anys 1800 i anys 1900.

Joan F. Mira, Purgatori (Barcelona: Proa, 2003), pàg. 277  ·  Més fragments de Purgatori