Dos poemes amb cuques de llum

 

Cuca de llum


Mercè Rodoreda
 
Carregueu-me bé la pila
que he de fer molta claror,
asseguda en branquilló
que és cosa que molt s’estila.

Ja ve la fosca i, tot d’una,
encenc el meu fanal verd,
instal·lada prop d’un gerd
per engelosir la lluna.

Sóc un estel de la terra;
si mà incivil em desterra
i em reclou dintre d’un got,

m’apagaré de seguida,
i que la mà entossudida
em torni a encendre si pot.

  • Mercè Rodoreda, «Bestioles», poemes inèdits (Revista de Girona, núm. 157, març-abril 1993)
     

♣

 

Les cuques de llum


Du Fu (杜甫)
 
Una nit de tardor, a Wu Shan,
les cuques de llum entren voleiant
per entre les cortines
del meu dormitori
i es passegen per la meva roba.
Semblen tan càlides
que, en la foscor,
el llaüt i el llibre
em són freds al tacte.
S’aturen a les parets i ràfecs del meu dormitori,
que brilla com si tingués estrelles.
Volen en cercle pel pati
i formen eixams que s’arrapen
al brocal del vell pou de pedra.
Es fiquen endins a totes les flors
i en fan joies diminutes resplendents.
Jo, un vell de cabells blancs,
dret vora l’amplària del Iang-Tsé,
us contemplo, petites cuques de llum,
i em pregunto si l’any vinent
encara seré aquí per rebre-us.

Mot relacionat