Quim Monzó · Defensa del sandvitx

El sandvitx, badall o entrepà, consisteix bàsicament en una certa quantitat de tall (sigui carn, formatge, peix, truita o qualsevol altre queviure) col·locat entre dues llesques de pa o meitats de panet. Es fàcil deduir que un invent tan senzill deu ser tan antic com el mateix pa. El nom —sandvitx— és més tardà. Diuen que el van adoptar fa un parell de segles, en honor de John Montagu, comte de Sandwich, que va ser primer lord de l’almirallat britànic durant la revolució americana i personatge procliu al tràfic d’influències i a deixar el nom en herència a les coses més diverses: a més de batejar internacionalment l’entrepà, les illes Hawaii es van dir Sandwich durant una bona temporada. Segons diuen, un dia de 1762 el comte va estar vint-i-quatre hores seguides assegut a la taula de joc. Per no interrompre la partida (o la successió de partides) es va fer servir pa i carn, i va col·locar aquesta entre llesques d’aquell. Com que tenia un títol nobiliari, l’invent no va ser titllat de vulgar. Al contrari: es va convertir en moda. A tot Europa es van començar a servir sandvitxos. Els francesos van adoptar la paraula anglesa i la resta d’idiomes europeus no van trigar a imitar-los.

Quim Monzó, «Defensa del sandvitx», dins Hotel Intercontinental (Barcelona: Quaderns Crema, 1991)

 

 

Josep Pla · Notes disperses

 

Jo formo part d’una determinada tribu. Aquesta tribu ocupa una determinada àrea geogràfica, té una manera absolutament personal de veure el món, parla una llengua determinada, pobra, poc treballada, mísera —constitueix el que ara es comença d’anomenar una àrea lingüística. Per causes més o menys conegudes, històricament parlant, aquesta àrea lingüística quedà enclavada entre dues grans cultures —la cultura de la cort dels Borbons i la de la Casa d’Àustria —com la prima fullola de pernil entre les parets d’un sandvitx.

Josep Pla, Notes disperses (Barcelona: Destino, 1969)