David Paloma

Víctor Pàmies ofereix un gavadal de locucions, frases fetes i refranys en català i en castellà. 

Adreçat a un públic general, el diccionari conté 2.658 locucions, frases fetes i refranys, amb la definició, exemples, sinònims i les equivalències en castellà. 

DITES.CAT
Autor: Víctor Pàmies i Riudor
Editorial: Barcanova
Pàgines: 331
PVP: 6,50 euros

Víctor Pàmies és el rei de les dites. N’arreplega des de fa molts anys, les estudia, les classifica, les entra en unes quantes bases de dades i les presenta de maneres diverses. El micromecenatge bibliogràfic li ha servit per autopublicar-se, amb èxit, un diccionari de dites sobre l’ull (Amb cara i ulls) i un altre sobre el cap (En cap cap cap).

És rei a la xarxa i ho comença a ser en paper, perquè ara Pàmies presenta una altra obra interessant i molt econòmica, per no dir regalada. Gràcies a l’enfocament didàctic de la col·lecció «El català portàtil», l’autor aconsegueix el que fins ara no havia fet ningú en el món de les dites (ni ell mateix): distingir amb colors les locucions, les frases fetes i els refranys, i muntar un disseny que invita a llegir. Cada entrada, numerada, és visualment agraïda, amb  exemples i sinònims (uns i altres seleccionats, potser massa), i també amb la traducció o l’equivalència al castellà (no sempre). A la introducció es defineix de manera bàsica què s’entén per cada concepte, per bé que hi ha entrades com adéu o Àngela! que costen d’encaixar en la definició donada.

Qui coneix Pàmies sap que la pràctica de les equivalències el caracteritza: el nou lector, però, descobrirà que és la consulta de l’obra, no pas el títol de l’obra, que dóna pistes de les correspondències entre llengües. Així, la locució catalana sense solta ni volta, per exemple, correspon a la castellana sin ton ni son; veure la padrina correspon a haberlas visto de todos los colores, i entre naps i cols correspon a entre pitos y flautas. L’índex alfabètic català permet arribar a l’equivalència en castellà i l’índex alfabètic castellà-català permet buscar el cas invers: passar, per exemple, de zapatero a tus zapatos a qui és sabater, que faci sabates.

No és una obra exhaustiva, ni de bon tros: hi predominen amb encert els criteris de freqüència d’ús i de genuïnitat. La classificació és per mots clau, partint primer del nom i després del verb, quan és possible. De fet, la classificació d’aquestes formes sempre genera maldecaps. Tenir en compte el mot clau és un criteri tan vàlid com qualsevol altre (també ho és el criteri del concepte semàntic, que trobem en el Diccionari de sinònims de frases fetes, de M. Teresa Espinal): té l’avantatge d’agilitar la cerca si un ja sap allò que busca. En canvi, si no sap ben bé l’expressió exacta (“es busquen tres o cinc peus al gat?”, “o són pèls?”, “segur que és al gat?”…) o només té la idea del que vol dir (“voldria trobar un refany per indicar la meva incredulitat sobre un fet concret”), la consulta s’allarga, fet inevitable en aquest cas, o es fa impossible. No és demèrit del rei, això que dic. És una simple conseqüència del caràcter variable d’aquestes formes, que fa que l’estudiós s’hi encari també des de perspectives diverses.

L’usuari pot trobar-hi a faltar marques valoratives en dites col·loquials com quatre i el cabo, tot déu, a la quinta forca, de futris…; i marques dialectals en casos com en abril, cada gota en val mil. També hi pot trobar a faltar, en general, més exemples d’ús, o la inclusió de contextos en els refranys (l’autor ja ho diu, que no hi ha exemples en els refranys). Hi farà, però, grans descobertes: sense ambages, d’arròs, acabar com la comèdia de Falset i moltes més, també en castellà.