David Jou
Que la llum sigui pols, impalpables corpuscles
llançats veloçment per l’espai,
o sigui petites onades que van a trencar
a les platges secretes dels ulls,
o sigui, alhora, corpuscles i ones,
evoco
hores de fosca amb només un sol raig.
Prismes, pantalles i lents i miralls,
vidres i líquids!: un món transparent,
brillant,
per fer comprensible a la ment l’evident als sentits
—als ulls la claror, la calor a la pell.
Ah, teories:
xarxes que ens lliguen al món i ens el fan creure nostre!
—comprendre, vol dir posseir?:
o què pretenem quan l’amor per la llum
ens porta a tancar-nos en cambres ben fosques
a fer mil mesures i càlculs
mentre fuig, sobre els camps, l’esplendor de la tarda?
Joc d’ombres (Barcelona: Columna, 1988), reproduït a Paraula encesa. Antologia de poesia catalana
dels últims cent anys, a cura de Pere Ballart i Jordi Julià (Barcelona: Viena, 2012)
Comentaris recents
sol i vern
Ahir em vaig enganyar: en lloc de posar nitrogen (...
a empentes i rodolons
Aquí caic, aquí m'aixeco (o ací caic, allà m'a...
a empentes i rodolons
Aquesta frase sempre m'ha agradat molt. És compan...
comptat i debatut
Fet i fotut, per extensió a l'Em...
sol i vern
"L’allioli no és pas substància per a menjar-l...