Diu Eugeni S. Reig a El valencià de sempre:

Aquest verb és tan conegut i tan usat per tots nosaltres que no cal definir-lo. I no caldria posar-lo en aquesta relació de mots en perill d’extinció si no fóra per l’ús i abús que últimament fan molts valencians del seu sinònim sortir, tant a l’hora de parlar com, sobretot, a l’hora d’escriure. Els valencians hem utilitzat ininterrompudament des de l’edat mitjana fins al dia d’avui el verb eixir per a expressar la idea d’anar de dins a fora i no usem ni hem usat mai el verb sortir amb aquest significat. El verb sortir ja l’usàvem els valencians en l’edat mitjana, però amb els sentits de ‘sorgir’, ‘aparéixer’, ‘saltar bruscament’ o ‘brollar amb força’, significats amb els quals encara el conservem, però només de manera residual. De l’aigua que brolla amb força d’una mànega de regar en podem dir amb propietat que surt. Recorde que, en certa ocasió, vaig oir uns jóvens valencians dir que havien vist sortir un pas de processó d’una església. ¿Som capaços d’imaginar-nos com devia eixir el pas de l’església per a poder dir que sortia? Deixar d’usar el verb eixir amb el significat d’anar de dins a fora i, per tant, condemnar a mort aquest verb, un dels més emblemàtics de la nostra manera de parlar, és cometre un autèntic atemptat contra el nostre patrimoni cultural.

Diu el Diccionari català-valencià-balear, d’Alcover/Moll:

L’extensió actual del verb eixir en els dialectes catalans és limitada per la concurrència del sinònim sortir. El predomini de eixir és absolut en el pirenencoriental (Rosselló, Conflent, Vallespir, Cerdanya, Capcir), en el valencià i en l’alguerès, que són dialectes que desconeixen el verb sortir. En canvi, aquest predomina en els dialectes oriental i baleàric, que, si posseeixen encara el verb eixir, és entre gent vella o fossilitzat en locucions i frases fetes; així a Falset, per exemple, només s’usa eixir en la forma d’imperatiu ix usada pels infants per a donar la sortida en començar el joc dels catius; a Mallorca i Menorca únicament es troba usat eixir en frases fetes com «altre bony m’ha eixit», «set n’han entrades i set n’han d’eixir». En el català occidental predomina també sortir (com hem vist en l’exemple de Falset), però es conserva en plena vitalitat eixir en algunes localitats, i fins i tot predomina damunt sortir en les poblacions de Boí, Vilaller, Bonansa, Benabarre, Tamarit, Fraga i Calasseit, on el verb sortir és desconegut de la gent analfabeta.

I afegeix Joan Coromines al seu Diccionari etimològic i complementari:

Fins a una època força recent l’ús d’eixir degué ser general en tot el territori de la llengua, si bé en els últims segles li aparegué un fort concurrent en el verb sortir, tan fort en el català central, que l’ha convertit, almenys a Barcelona, en un mot antiquat, i això tendeix a estendre’s cada cop més a tot el català oriental i a sectors creixents de l’occidental i el balear […]. Resten encara ben fidels a eixir el rossellonès, l’eivissenc, el Pallars, el sector occidental del català occidental, les terres de l’Ebre i el País Valencià. En aquest, sortir només a la Plana de Castelló ha començat a introduir-se una mica […]. Altrament la decadència d’eixir fins en català oriental i en el més central és un fet bastant recent.