Per elegant i malenconiós és el desmai (Salix babylonica) un dels tipus de la botànica funerària, i hi representa el dolor dels vius que ocasiona el record dels difunts. Les branques del desmai, com és sabut, no s’aixequen ni es conserven horitzontals, sinó que es corben pel seu pes i es dobleguen tristament fins a tocar a terra. Per això en diem desmai i, pel mateix motiu, perquè sembla que plori, en castellà en diuen sauce llorón.

Ja en antics cementiris celtes, a l’Alvèrnia, per exemple, hi ha desmais, però els simbolistes més escrupolosos no se’n fan gaire ressò, ja que sembla que té un significat més romàntic que sever, és a dir que ha servit a alguns artistes per expressar un sentiment exagerat i gairebé escèptic, en lloc de per donar forma adequada a un sentiment rígid i contrarestat per principis morals. Sigui com sigui, l’abús del desmai com a símbol no s’ha d’imputar a les condicions essencials d’aquest arbre, que es pot emprar als recintes fúnebres sempre que no sigui majoritari en l’estil decoratiu i aparegui combinat amb habilitat amb altres plantacions de caràcter essencialment més greu i menys procliu als excessos del sentimentalisme.

La verdor uniforme del desmai i el fet que no presenti flors ni fruits el fan adequat per al conreador d’un parc funerari, sobretot si el parc el solquen canals o té grans recipients d’aigua, ja que el brancatge desmaiat juga de manera trista i afable amb la superfície líquida.

• Celestí Barallat, Principis de botànica funerària (1885), edició a cura d’Adolf Beltran Xandri (Barcelona: Base, 2013), pàg. 65