Cavall fort: nom d’un joc d’acrobatisme molt usat entre els nois catalans i mallorquins, al qual se juga de la manera següent: els jugadors es divideixen en dues colles; els de la colla que para, es posen en filera, acalats de manera que l’esquena formi un angle recte amb les cames; els de la colla contrària, d’un tros enfora, prenen arrancada i corrents van a saltar damunt les esquenes dels primers, dient: «Cavall fort, ten-te fort; quan no puguis més, digues fava del meu cor». Si els que paren no poden aguantar el pes o l’envestida, diuen «fava», i el qui hi està damunt davalla i tornen repetir el joc; si els que salten no poden pujar damunt l’esquena dels altres, o quan hi són damunt toquen a terra amb els peus, paren ells, i els qui paraven són els qui després salten. Hem recollit aquest joc, amb el nom de cavall fort, a moltes regions: Ripollès, la Garrotxa, Gironès, Costa de Llevant, Pobla de L., Vall d’Àneu, Ribagorça, Lleida, Pla d’Urgell, Igualada, Mallorca, etc. A la Plana de Vic s’anomena aquest joc cavall Bernat (Aguiló Dicc.), i a Bagà en diuen cavall de santifoc.

Diccionari català valencià balear, entrada cavall

ℵ

seringuna. Joc d’escola i de carrer, de perillositat 9 sobre 10, molt típic fa uns anys. Consistia en el següent: un grup, normalment de nens, s’ajupia en renglera passant el cap per sota les ascarrantxes de qui tenia al seu davant, i un altre grup de nens saltava sobre les espatlles d’aquells qui estaven ajupits. L’últim dels saltadors, acompanyant l’acció amb el braç, deia: «Txurro, media manga o mangantera, què serà?». Si els ajupits ho encertaven, guanyaven i passaven a ser saltadors. Ah! I també hi havia un nen (o nena) assegut que feia de «mareta», que tenia la funció de vetllar amb el seu cos que el cap del primer dels ajupits no s’esberlés contra la paret. Amb tot, sempre hi havia algú que s’esllomava i marxava plorant cap a casa. Hi ha variants del joc anomenades seringuna llarga i seringuna curta. En alguns indrets, aquest joc l’anomenen «cavall fort».

Robert Masip i Vallès, Ferran Montardit i Asènsio i David Prenafeta i Agelet,
Lo diccionari lleidatà (Juneda: Fonoll, 2017)