Caterina Valriu Llinàs

 
Professora de la Universitat de les Illes Balears

No sabem ben bé en quin moment de la nostra llarga peripècia sobre la Terra començàrem a parlar. Ben segur que primer foren la rialla de plaer o el crit de dolor, la sonsònia rítmica i monòtona per adormir un nadó o el xiscle d’esglai davant un perill o una dissort… Però en algun moment de la història de la humanitat els sons prengueren forma i esdevingueren paraules, paraules amb sentit, sons articulats que es podien repetir i ensenyar i aprendre, conservar en la memòria i transmetre als altres, com un regal molt especial. Potser les primeres frases foren oracions que intentaven calmar la ira dels déus, o cants d’agraïment per la pluja o el foc, o ordres dels més forts que els més dèbils havien de complir sense queixa, o un xiuxiueig amorós a cau d’orella. Qui sap? Però gairebé segur que entre aquestes paraules primitives, en el primer balbuceig de la humanitat, ja hi havia els insults. Paraules que servien per atacar, talment com una pedra llançada amb força o una troncada o un peu àgil que fa la traveta i provoca una caiguda. Perquè la ràbia, la ira, l’enveja, l’orgull, la gelosia, el desig de domini, el plaer de l’escarni o la fel del sarcasme ben segur que ja hi eren, fins i tot abans que una paraula o una metàfora els poguessin expressar, en un exercici creatiu al servei de l’expressivitat. L’insult com una punta de llança esmolada, potser enverinada, invisible però feridora que pot ser usada un cop i un altre, transmesa i compartida, polida com una pedra preciosa i modelada com l’argila.

Els que ens dediquem a l’estudi de la literatura oral, ara en diem etnopoètica, entenem que el folklore és una forma especial de comunicació que es produeix en una comunitat determinada i que fa un ús creatiu del llenguatge, amb l’objectiu de superar determinades situacions que la vida quotidiana ens planteja. Així, cantem una cançó de bressol per adormir un infant, contem una rondalla per entretenir-nos, relatem una llegenda per donar vida al paisatge o acudim a un refrany en voler resumir un pensament complex o aportar una sentència moral. Cançons, parèmies, rondalles, conjurs, oracions i moltes altres formes expressives populars fan que el llenguatge humà sigui ric, creatiu i connotatiu i també que reflecteixi els trets d’una cultura determinada, d’un idioma i alhora d’una herència compartida i en constant evolució. En aquesta galeria de gèneres i materials també hi hem d’incloure els insults i totes les paraules que en són sinònims o que pertanyen al mateix camp lèxic: imprecacions, flastomies, blasfèmies, befes, mofes, burles, insolències, etc. Perquè es tracta de paraules o frases que presenten un discurs repetit, això és que s’incardinen en un text enunciades de la mateixa forma i que prenen tot el seu sentit a partir del context on s’insereixen i no a partir del sentit literal que tenen. Per exemple, si diem d’algú que «és un cap buit» no volem dir literalment que el seu cap estigui buit, sinó que és una persona poc assenyada. Aquestes expressions tenen un sentit metafòric, i per tant poètic. Una poètica quotidiana i funcional, feridora i potser abusiva —ara en diríem políticament incorrecta— però sempre intensa, i a voltes enginyosa i divertida, que aporta èmfasi al discurs i l’acoloreix. Funciona com una arma, a vegades just com un foc artificial festiu i altres com un projectil letal. D’altra banda, aquests materials, tot i que presenten mecanismes referencials i creatius molt semblants i es poden classificar en tipologies comunes a tots els idiomes, presenten en cada llengua una especificitat que els fa singulars i únics, i per tant són un tresor des del punt de vista dels estudis filològics i folklòrics.

Però, tanmateix, és ben cert que són un cabal extens encara poc estudiat, poc analitzat, sovint tingut per banal i per tant, menyspreat per allò que en diem l’Acadèmia. Si intenteu buscar bibliografia sobre insults, veureu que és més tost minsa, sovint superficial i reiterativa. Tot i la seva importància, utilitat i presència en la vida quotidiana des de sempre, en el context de la llengua catalana els insults poques vegades han estat recollits ni tampoc han estat objecte de classificació i anàlisi. Podríem dir que és un gènere maleït per les connotacions negatives que comporta, perquè un insult és una afronta, un retret, un escarni, un projectil que pot ferir, quan no se’l considera un pecat —una blasfèmia— o una ofensa punible.

És per tot això que el recull que ha compilat Antoni Rodríguez i que ara teniu a les mans és una proposta original i fins i tot un punt sorprenent. Anar a la recerca dels insults antics i moderns, dels que consten en fonts escrites —aplecs, diccionaris, rondalles i molts d’altres documents— i dels que encara just es fan presents a l’oralitat més actual, dels més greus als més innocus, dels senzills que són tan sols un mot carregat de força als que formen una frase absurda però plena de sentit, dels més nostrats als manllevats, dels blancs als escatològics… és una bella aventura, divertida però que també convida a la reflexió. Perquè no ha estat just una recerca per fer-ne un caramull o una llista, l’autor els ha ordenat, classificat i explicat, n’ha indicat les fonts i hi ha adjuntat molts d’exemples. En definitiva, n’ha fet un recull que posa a l’abast dels lectors a qui la curiositat empeny a obrir aquest llibre, a fullejar-lo, a llegir-lo per saber i descobrir, per riure i sorprendre’s, per valorar i recordar i fins i tot per sentir-se interpel·lat en pensar o exclamar «Jo no el dic així» o «Jo l’havia sentit d’una altra manera», perquè el discurs és fixat encara que no és rígidament estàtic, sinó que inclou sempre una certa mobilitat, l’adaptabilitat a un temps i un espai, a un emissor i un receptor.

Gaudiu, doncs, d’aquesta recerca feta pel plaer de la descoberta i del voler compartir. Busqueu entre les pàgines que Antoni Rodríguez us ofereix l’insult més escaient, aquell que hi és i el que hi falta, el que recordàveu i el que ja havíeu oblidat, el que us va fer mal i els que us va fer riure, el que us digueren i els que diguéreu, aquell que empràreu com una floreta o el que féreu servir de bala. Cada una d’aquestes expressions és una baula que ens uneix, de forma creativa i lúdica, apassionada i ferma, a una llengua i una cultura que no podem trair.

Pròleg a 1.111 llamps i pestes. Diccionari d’insults, exageracions, flastomies, metàfores,
locucions, mofes i frases fetes despectives i de no dir, d’Antoni Rodríguez Mir
(Palma: Lleonard Muntaner, 2024), pàg. 7-9. Reproduït amb autorització